Qui va ser Alexander Fleming
Alexander Fleming va ser un bacteriòleg escocès que va descobrir la penicil·lina el 1928. [2] Va compartir el Nobel de Fisiologia o Medicina del 1945 amb Ernst Chain i Howard Florey. El premi reconeixia tant el descobriment com l’aplicació davant d’infeccions, assoliments que van dependre de contribucions científiques diferents. [14]
Orígens i formació mèdica
Va néixer el 6 d’agost de 1881 a Lochfield, prop de Darvel, a Ayrshire. Va estudiar en escoles locals i a Kilmarnock Academy abans de traslladar-se a Londres. Va treballar quatre anys en una oficina naviliera. Es va titular a St Mary’s el 1906 i va obtenir els graus MB i BS de Londres, amb medalla d’or, el 1908. [1]
St Mary’s, recerca i docència
La seva carrera es va desenvolupar principalment a St Mary’s, al costat d’Almroth Wright. Va ser professor de bacteriologia des del 1928 i va passar a emèrit el 1948. Va succeir Wright al capdavant del Wright-Fleming Institute el 1946 i el va continuar dirigint fins a finals del 1954. Recerca de laboratori, docència i activitat institucional van acompanyar el seu descobriment més conegut. [5]
Ferides de guerra i estudi d’antisèptics
Durant la Primera Guerra Mundial va treballar amb Wright a Boulogne. Va investigar com alguns antisèptics danyaven els leucòcits sense eliminar eficaçment els bacteris de ferides profundes. Aquesta comparació entre activitat antimicrobiana i dany a les defenses de l’organisme va precedir el descobriment de penicil·lina. [2]
Els seus treballs també van afrontar crítica científica. Un informe d’avaluació conservat per la Royal Society, del desembre del 1923, qüestionava els mètodes, l’aparell i la discussió de la comparació d’antisèptics. L’article es va acabar publicant el 1924. L’episodi documenta la revisió i discussió dels procediments, més enllà del relat d’un descobriment afortunat. [16]
El lisozim: observació i publicació
El quadern 114 conservat a la British Library registra el 21 de novembre del 1921 una reacció causada per moc nasal en una placa bacteriana. Fleming va ampliar les proves a llàgrimes, saliva i altres materials, investigant temperatura i dilució. Aquest registre permet distingir l’observació inicial de la presentació pública posterior de la troballa. [6]
El 1922 va publicar a Proceedings of the Royal Society B la descripció d’un element bacteriolític present en teixits i secrecions: una substància capaç de dissoldre determinats bacteris. La recerca va obrir una línia sobre defenses naturals, sense equivaler a disposar d’un medicament universal contra infeccions. [7] Aquell mateix any va publicar amb V. D. Allison un altre treball sobre lisozim a British Journal of Experimental Pathology. [8]
L’observació del 1928 i l’article del 1929
Quan estudiava cultius d’estafilococs, va observar que al voltant d’un fong contaminant les colònies es tornaven transparents i patien lisi. Va aïllar el fong i va estudiar l’activitat dels cultius. L’article del juny del 1929 descrivia les propietats antibacterianes i el possible ús per aïllar B. influenzae: recerca de laboratori, encara diferent d’un tractament produït a escala. [9]
En la conferència Nobel del 1945 va explicar les dificultats per concentrar i estabilitzar la penicil·lina. Les preparacions perdien activitat i no sempre estaven disponibles quan apareixia un cas adequat per provar-les. Va reconèixer expressament la importància dels investigadors que van desenvolupar després la vessant química de la troballa, imprescindible per convertir una observació bacteriològica en una eina terapèutica. [3]
Altres recerques durant els anys trenta
La penicil·lina no va esgotar el seu programa científic. Un quadern del 1937–1940 documenta experiments amb sulfonamides, pneumococs i tècniques de cultiu, a més d’una prova del pas de penicil·lina a través de cel·lofana el 1937. [17] El 1938 va publicar sobre la capacitat antibacteriana de la sang de pacients que rebien un derivat de sulfonamida, connectant laboratori i tractament. [18]
De la troballa al tractament: Paine i Oxford
El 1930 Cecil George Paine va utilitzar a Sheffield un filtrat cru d’un fong proporcionat per Fleming per tractar infeccions oculars en dos nadons i un miner. La Universitat de Sheffield identifica aquests casos com el primer ús terapèutic reeixit documentat. Eren aplicacions locals primerenques, diferents del desenvolupament posterior d’una preparació per tractar infeccions sistèmiques. [11]
A Oxford, Ernst Chain i Howard Florey van reprendre la recerca el 1939. Norman Heatley va aportar tècniques d’assaig, extracció i cultiu; altres especialistes van contribuir a purificació, farmacologia i proves. El desenvolupament va ser col·lectiu. [10] L’article Penicillin as a chemotherapeutic agent, publicat per l’equip a The Lancet l’agost del 1940, constitueix una fita diferent del treball inicial de Fleming. [19]
Assaigs clínics i producció industrial
El 12 de febrer del 1941 Albert Alexander va rebre penicil·lina de l’equip d’Oxford per una infecció greu. Va millorar inicialment, però la reserva disponible es va esgotar i va morir. El cas mostrava tant el potencial del producte com el problema de proveïment. Els resultats posteriors van motivar l’esforç per obtenir quantitats suficients per a tractaments complets. [12]
La fabricació va exigir tècniques diferents de les primeres plaques de laboratori. Pfizer va desenvolupar fermentació en grans tancs i va obrir el 1944 una instal·lació de producció massiva. L’American Chemical Society reconeix aquest avenç com una fita industrial. El mèrit de Fleming pel descobriment es complementa amb el de qui va resoldre cultiu, enginyeria i fabricació. [13]
Royal Society i Nobel del 1945
L’elecció per a la Royal Society el 1943 va reconèixer recerques en bacteriologia, immunologia i acció d’agents quimioterapèutics. La documentació destaca tant lisozim i penicil·lina com l’estudi de sulfonamides i de la protecció dels leucòcits. [15] El 1945 va compartir a parts iguals el Nobel de Fisiologia o Medicina amb Chain i Florey per la penicil·lina i l’eficàcia terapèutica. [14]
Resistència, memòria científica i llegat
També va anticipar el problema de la resistència als antibiòtics, al qual es va referir el 1945. El llegat reuneix dues idees inseparables: la possibilitat de combatre infeccions bacterianes amb medicaments i la necessitat de conservar-ne l’eficàcia. La història posterior de la resistència mostra que descobrir una substància activa no resol permanentment l’evolució dels microorganismes. [4]
Va morir l’11 de març del 1955. [5] Les seves cendres reposen a la cripta de la catedral de St Paul’s, on una placa recorda l’investigador. [21] A St Mary’s, l’Alexander Fleming Laboratory Museum conserva el laboratori restaurat a l’aspecte del 1928 i presenta la història del descobriment i desenvolupament de la penicil·lina amb documents, objectes i material audiovisual. [20]
