Qui és Carol Dweck
Carol S. Dweck és una psicòloga nord-americana que investiga la motivació, el desenvolupament i les creences sobre les capacitats personals. És professora Lewis and Virginia Eaton de Psicologia a Stanford i professora d’Educació per cortesia. El treball connecta psicologia social, de la personalitat i del desenvolupament. [1]
Formació i carrera universitària
Es va graduar en Psicologia a Barnard College, Columbia University, el 1967 i es va doctorar a Yale el 1972. La formació va precedir una carrera dedicada a estudiar per què persones amb capacitats semblants poden respondre de manera diferent davant una dificultat o un resultat desfavorable. [2]
Abans d’incorporar-se a Stanford el 2004 va ensenyar a Illinois, Harvard i Columbia. Aquests centres van acollir etapes de les investigacions sobre motivació i aprenentatge. A Stanford també ha explicat el treball a famílies i educadors, connectant preguntes experimentals sobre l’elogi amb converses sobre l’experiència escolar quotidiana. [5]
La semblança de l’Association for Psychological Science recorda que a l’escola de Nova York l’alumnat seia segons el quocient intel·lectual. El record il·lustra una pregunta recurrent en la trajectòria: com les classificacions i els missatges sobre capacitat poden influir en la manera d’afrontar l’aprenentatge. [6]
Indefensió i resposta a la dificultat
El 1975 va publicar un experiment amb dotze infants de vuit a tretze anys que reaccionaven intensament al fracàs. Comparava entrenament basat en experiències d’èxit amb un altre centrat a reinterpretar les causes del resultat. L’estudi explorava la persistència davant problemes posteriors; la mostra petita i les tasques delimitades formen part de la interpretació. [7]
Amb Ellen Leggett va presentar el 1988 un model sociocognitiu de motivació i personalitat. Relacionava les teories implícites sobre un mateix amb les metes perseguides i les respostes davant la dificultat. El plantejament explicava conjuntament pensaments, emocions i conductes, connectant l’orientació a aprendre amb patrons diferents de la indefensió. [8]
Aprendre i demostrar competència
L’estudi Goals, amb Elaine Elliott el 1988, distingia metes d’aprenentatge i de rendiment. Les primeres se centraven a desenvolupar competència; les segones, a obtenir una valoració favorable o evitar-ne una de negativa. Manipulaven les metes i la capacitat percebuda per examinar elecció de tasques, rendiment i respostes verbals davant dificultats. [17]
Mentalitat fixa i mentalitat de creixement
En la formulació de Dweck, una mentalitat fixa considera les capacitats trets estables; una mentalitat de creixement contempla que es poden desenvolupar. A l’entrevista del 2015 amb Stanford va destacar que el desenvolupament combina treball, estratègies i ajuda. La distinció tracta de creences sobre l’aprenentatge, sense suposar que tothom parteix del mateix nivell. [4]
Amb Lisa Blackwell i Kali Trzesniewski va estudiar el 2007 la transició a secundària. El seguiment de 373 alumnes relacionava creences sobre intel·ligència amb trajectòries en matemàtiques. Un segon estudi comparava una intervenció de 48 alumnes amb 43 controls. Els dissenys examinaven associacions temporals i una intervenció educativa concreta, dues classes d’evidència diferents. [10]
Elogi, estratègies i feedback
Amb Claudia Mueller va publicar el 1998 sis estudis amb alumnat de cinquè curs. Comparaven l’elogi de la intel·ligència amb el de l’esforç i observaven respostes diferents després de tasques difícils, com persistència i elecció de metes. L’article convertia el contingut del feedback en variable experimental dins una població infantil i activitats específiques. [9]
Self-Theories i Mindset
Self-Theories, publicat el 1999, reuneix el programa de recerca sobre motivació, personalitat i desenvolupament. Examina respostes al fracàs, metes, autoconcepte, relacions socials i formació d’estereotips. Les preguntes van més enllà del rendiment escolar: també estudien com es jutja altres persones i quines possibilitats de canvi se’ls atribueixen. [11]
Mindset: The New Psychology of Success va aparèixer el 2006 i va acostar les idees a lectors d’educació, esport i gestió. Les edicions ampliades tracten la falsa mentalitat de creixement i les cultures de grups i organitzacions. L’obra divulgativa presenta creences i experiències amb exemples, mentre els articles detallen dissenys i resultats de cada recerca. [12]
Ha coeditat amb Andrew Elliot i David Yeager la segona edició del Handbook of Competence and Motivation. El volum reuneix especialistes en motivació, autoregulació, emocions, contextos socials i desenvolupament de competència. La funció editorial situa la recerca dins un camp col·lectiu, amb enfocaments diversos i aplicacions que requereixen considerar cada context. [20]
Experiments a més gran escala
El 2019 va participar en l’experiment nacional encapçalat per David Yeager i altres investigadors en instituts nord-americans. Una intervenció online breu va produir una millora modesta de notes entre alumnes de rendiment més baix i va augmentar la matrícula en matemàtiques avançades. Els resultats variaven amb el context escolar, essencial per interpretar on podia funcionar. [13]
A Mindsets: A View From Two Eras, Dweck i Yeager reconstruïen el recorregut des de preguntes experimentals inicials fins a estudis de camp i programes de replicació. L’article presenta la perspectiva dels autors sobre intervencions fiables i hipòtesis psicològiques en entorns educatius amplis. També documenta el caràcter acumulatiu i col·laboratiu de la recerca. [16]
Debat científic sobre els efectes
La magnitud i solidesa dels efectes de les intervencions continua en debat. El 2023, Brooke Macnamara i Alexander Burgoyne van analitzar 63 estudis: van trobar un efecte global petit i cap benefici estadísticament clar entre els treballs de més qualitat. Van qüestionar aspectes de disseny, anàlisi i publicació que podien inflar conclusions favorables. [14]
Elizabeth Tipton i col·laboradors van respondre que les revisions quantitatives havien de considerar millor l’heterogeneïtat entre intervencions, poblacions i contextos, i van discutir decisions estadístiques. L’intercanvi mostra la importància de distingir una creença, una intervenció concreta i el resultat mesurat. Els efectes educatius requereixen especificar per a qui, en quines condicions i amb quina evidència. [15]
Una teoria més àmplia de la personalitat
El 2017 va proposar integrar motivació, personalitat i desenvolupament a partir de necessitats, metes i representacions mentals. Examinava com les experiències formen creences, emocions i tendències d’acció que guien conductes posteriors. El treball teòric amplia el focus més enllà de la intel·ligència i connecta processos sovint estudiats en àrees separades de la psicologia. [21]
Premis i reconeixements
L’American Psychological Association li va concedir el 2011 el Distinguished Scientific Contributions Award. Reconeixia una trajectòria des dels estudis d’indefensió fins a teories sobre capacitats, metes i respostes al fracàs. [22] El 2012 va ser elegida membre de la National Academy of Sciences, a l’àrea de ciències psicològiques i cognitives. [18]
El 2017 va rebre el primer Yidan Prize for Education Research per la recerca educativa. El premi incloïa finançament per continuar el treball, a més del reconeixement personal. [19] L’Association for Psychological Science la va distingir com a William James Fellow el 2020 per les contribucions a la ciència psicològica. [6]
