Qui va ser Daniel Kahneman
Daniel Kahneman (1934–2024) va ser un psicòleg les investigacions del qual sobre judici i elecció van contribuir a l’economia conductual. Va rebre el premi de Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel de 2002 per integrar troballes psicològiques en l’anàlisi econòmica, especialment de les decisions sota incertesa.[1]
Infància, formació i universitats
Va néixer a Tel Aviv durant una visita de la mare a familiars, tot i que la llar familiar era a París. A l’autobiografia va descriure la infància jueva a França i la inseguretat provocada per l’ocupació alemanya. Va recordar un interès primerenc per la complexitat de les persones, sense presentar-lo com l’única explicació de la vocació.[5]
Es va graduar en psicologia i matemàtiques a la Universitat Hebrea el 1954 i es va doctorar a Berkeley el 1961. Va arribar a Princeton el 1993 i va passar a emèrit el 2007. Va morir el 27 de març de 2024.[6]
Abans de Princeton va ser professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem entre 1970 i 1978, a British Columbia de 1978 a 1986 i a Berkeley de 1986 a 1994. La trajectòria va reunir psicologia i afers públics, àrees en què va mantenir títols de professor emèrit a Princeton.[2]
Atenció, esforç i memòria
El 1966 va publicar amb Jackson Beatty un estudi sobre diàmetre pupil·lar i memòria a curt termini. Durant la tasca, la pupil·la es dilatava mentre es presentava material i es contreia durant la resposta; el canvi es relacionava amb la dificultat. El treball investigava una mesura fisiològica del processament mental en condicions experimentals concretes.[7]
Attention and Effort, de 1973, va desenvolupar una teoria de capacitat atencional limitada. Una qüestió central era com interfereixen dues activitats quan les demandes combinades superen els recursos disponibles. El llibre va examinar percepció, esforç i tasques simultànies, aportant una base experimental a temes presents posteriorment en les explicacions del pensament deliberat.[8]
Col·laboració amb Amos Tversky
Kahneman va atribuir expressament a la col·laboració amb Amos Tversky el treball reconegut pel Nobel. A la conferència de 2002 va organitzar el programa en tres camps: heurístics del judici, elecció arriscada i efectes d’enquadrament. Tots dos van estudiar intuïcions i preferències que apareixen ràpidament i com poden apartar-se dels criteris de coherència emprats per avaluar-les.[3]
L’article de Science de 1974 va descriure representativitat, disponibilitat i ajust des d’una àncora. Aquests procediments simplifiquen estimacions sobre probabilitats, freqüència o quantitats. Els autors els consideraven habitualment útils i econòmics, però van identificar errors sistemàtics associats a l’ús. La contribució estudiava patrons de judici, a més de decisions individuals encertades o fallides.[9]
Teoria de les perspectives i enquadrament
El 1979 van presentar la teoria de les perspectives a Econometrica. El model descriu eleccions considerant guanys i pèrdues respecte d’una referència, en lloc de valorar només la riquesa final. També distingeix les probabilitats dels pesos que reben en una decisió. Va néixer com a alternativa descriptiva per explicar preferències que no encaixaven en la teoria d’utilitat esperada.[10]
L’estudi de 1981 sobre enquadrament va mostrar canvis de preferència en formular de maneres diferents un mateix problema. Va examinar resultats monetaris, reals i hipotètics, i problemes referits a vides humanes. La troballa va convertir la presentació de les alternatives en objecte de recerca: expressar conseqüències equivalents d’una altra manera podia modificar l’elecció observada.[11]
Amb Jack Knetsch i Richard Thaler va investigar l’efecte de dotació. En experiments publicats el 1990, objectes com tasses es van assignar a l’atzar i després es van poder intercanviar. Les diferències entre el preu acceptat per vendre i el pagat per comprar van persistir amb oportunitats d’aprenentatge, i l’intercanvi va ser inferior al previst teòricament.[12]
Experiència, memòria i benestar
Amb Peter Wakker i Rakesh Sarin va distingir el 1997 la utilitat atribuïda a un resultat en decidir de la qualitat de l’experiència viscuda. Aquesta es pot estudiar al moment o mitjançant records posteriors. L’article plantejava que les diferències entre experiència i avaluació retrospectiva importen per comprendre què s’escull i com es jutja després.[13]
El mètode de reconstrucció del dia, publicat el 2004 amb Alan Krueger, David Schkade, Norbert Schwarz i Arthur Stone, demana reconstruir activitats i experiències del dia anterior. L’estudi amb 909 dones ocupades va trobar correspondències amb resultats del mostreig d’experiències. Era una proposta per mesurar l’ús del temps i el benestar, amb una població d’estudi definida.[14]
El 1998, Schkade i Kahneman van comparar estudiants de Califòrnia i del Midwest nord-americà. La satisfacció declarada era similar, però en imaginar persones de l’altra regió s’esperava més satisfacció a Califòrnia. L’estudi sobre il·lusió de focalització va mostrar com una diferència destacada, com el clima, podia pesar excessivament en la predicció d’una vida completa.[15]
Ingressos, felicitat i revisió de resultats
Amb Angus Deaton va analitzar el 2010 més de 450.000 respostes nord-americanes. Van distingir avaluació de la vida i benestar emocional; en aquella mesura, aquest deixava d’augmentar entorn de 75.000 dòlars anuals d’ingressos. La xifra corresponia a aquelles dades i mesures, no a una quantitat universal necessària per ser feliç.[16]
El 2023 va col·laborar amb Matthew Killingsworth i Barbara Mellers per resoldre resultats aparentment contradictoris. La reanàlisi va trobar l’altiplà en el grup menys feliç, aproximadament el 20%, mentre altres grups mostraven patrons diferents. La col·laboració entre investigadors amb conclusions prèvies diferents va precisar la troballa i va mostrar la importància de revisar mesures i supòsits analítics.[17]
Pensar ràpid, pensar a poc a poc i Noise
Thinking, Fast and Slow va aparèixer el 2011.[23] Utilitza dos sistemes com a metàfora explicativa: un produeix respostes ràpides i intuïtives i l’altre sosté processos més deliberats i exigents. Kahneman presenta les interaccions per explicar judici i elecció. Són personatges conceptuals per organitzar l’explicació, no dues regions anatòmiques independents.[18]
A Noise, publicat el 2021 amb Olivier Sibony i Cass Sunstein, va estudiar la variabilitat no desitjada entre judicis que haurien de ser comparables. Els exemples inclouen selecció de personal, decisions judicials i previsions. El problema pot aparèixer entre avaluadors o en una mateixa persona en ocasions diferents, i orienta l’atenció cap a la consistència dels processos de decisió.[19]
Obres col·lectives i camps de recerca
Amb Paul Slovic i Tversky va editar Judgment under Uncertainty el 1982. El volum va reunir treballs sobre representativitat, disponibilitat, excés de confiança, percepció del risc i procediments correctius. Aquesta activitat editorial va donar forma a un camp compartit per molts investigadors, més ampli que els articles signats per Kahneman i Tversky.[20]
També va editar amb Ed Diener i Norbert Schwarz Well-Being, de 1999.[23] El prefaci proposava estudiar conjuntament allò que fa agradables o desagradables les experiències. L’enfocament incloïa plaer i patiment, emocions i circumstàncies socials, i pretenia connectar diferents escales d’anàlisi psicològica del benestar.[21]
Premi Nobel i reconeixement
Va compartir el premi de Ciències Econòmiques de 2002 amb Vernon Smith, reconegut per l’economia experimental. Eren dos programes relacionats, però amb aportacions diferenciades. El comunicat de l’Acadèmia va destacar el treball conjunt de Kahneman i Tversky, mort el 1996. L’autoria compartida de la investigació és central per comprendre el reconeixement.[22]
Judici expert en emergències: el cas dels comandaments de bombers
En el seu article de 2009, Kahneman i Gary Klein examinen estudis de Klein i col·laboradors sobre comandaments de bombers: reconèixer senyals d’esfondrament i decidir quan demanar suport. Expliquen que la intuïció fiable requereix regularitats de l’entorn i oportunitats d’aprendre’n; la confiança personal no és suficient.[4]
Per revisar un exercici d’emergència, aquest marc permet preguntar quins senyals va detectar el participant, quina informació li faltava i quin canvi l’hauria obligat a modificar la decisió. Convé contrastar el raonament amb la seqüència del cas i separar la informació disponible en aquell moment de la coneguda després. Així es pot avaluar una decisió sense premiar-la únicament perquè el desenllaç hagi estat favorable.
