Qui va ser Hedy Lamarr
Hedy Lamarr (9 de novembre de 1914–19 de gener de 2000) va ser una actriu i inventora nascuda a Àustria. Va desenvolupar la carrera cinematogràfica a Hollywood i, amb el compositor George Antheil, va patentar una tècnica de comunicació per salt de freqüència. Totes dues activitats formen part del seu reconeixement històric. [1]
Infància i primers passos a Viena
Va néixer com a Hedwig Eva Maria Kiesler a Viena. [3] El pare, director de banc, va estimular-li la curiositat pel funcionament de les màquines. La mare, pianista, la va introduir en la música i el ballet. La formació artística i l’interès pels mecanismes van conviure des de la infància, abans que la imatge cinematogràfica adquirís notorietat internacional. [22]
Va estudiar interpretació amb Max Reinhardt a Berlín i va actuar a Sissy a Viena el 1933. Després de l’etapa europea, es va traslladar a Anglaterra el 1937, on va conèixer el productor Louis B. Mayer. La trobada va obrir el camí a la carrera nord-americana i al nom artístic amb què seria coneguda. [2]
Ecstasy i el cinema europeu
Ecstasy, dirigida per Gustav Machatý el 1933, la va donar a conèixer internacionalment. La pel·lícula explorava el desig i l’autonomia d’una dona, amb un llenguatge visual destacat i pocs diàlegs. Es va rodar en tres versions lingüístiques i va patir nombroses intervencions de censura. Filmarchiv Austria va reconstruir l’obra i en va fer una restauració digital el 2023. [5]
Algiers i l’arribada a Hollywood
Algiers, del 1938, va ser el seu debut al cinema nord-americà. Va interpretar Gaby al costat de Charles Boyer, sota la direcció de John Cromwell. La producció de Walter Wanger adaptava Pépé le Moko, la pel·lícula francesa de Julien Duvivier. La incorporació a Hollywood va començar, doncs, amb una obra vinculada a una història cinematogràfica europea recent. [6]
L’etapa de MGM: drama i comèdia
A Boom Town (1940), dirigida per Jack Conway, va interpretar Karen Vanmeer en un repartiment amb Clark Gable, Spencer Tracy i Claudette Colbert. La producció de MGM va reunir diverses de les seves principals estrelles i va situar Lamarr en un drama sobre ambició empresarial i relacions personals. [7]
Aquell mateix any va aparèixer amb Gable a Comrade X, de King Vidor, com a Theodore. El guió de Ben Hecht i Charles Lederer desenvolupava una comèdia entorn d’un periodista nord-americà a Moscou. El contrast entre les dues pel·lícules mostra la diversitat de gèneres de la primera etapa nord-americana. [8]
Musicals i adaptacions literàries
Ziegfeld Girl (1941), dirigida per Robert Z. Leonard, la va reunir amb Judy Garland i Lana Turner en una història sobre dones vinculades a l’espectacle teatral. Lamarr interpretava Sandra Kolter. Tot i evocar l’univers escènic de Florenz Ziegfeld, l’empresari no apareixia com a personatge a la pantalla. [9]
A Tortilla Flat (1942) va ser Dolores Ramirez, en l’adaptació que Victor Fleming va fer de la novel·la de John Steinbeck. Va compartir repartiment amb Spencer Tracy i John Garfield en una història ambientada a Monterey. [10] Aquell any va interpretar Tondelayo a White Cargo, de Richard Thorpe, amb Walter Pidgeon. [11]
Producció independent i papers protagonistes
Per a The Strange Woman (1946) es va associar amb Jack Chertok en la producció, segons la documentació reunida per l’American Film Institute. Dirigida per Edgar G. Ulmer, la pel·lícula la situava com a Jenny Hager al costat de George Sanders i Louis Hayward. La col·laboració mostra la intervenció empresarial més enllà de la interpretació contractada pels estudis. [12]
Després va protagonitzar Dishonored Lady (1947), dirigida per Robert Stevenson per a Mars Film Corporation, amb Dennis O’Keefe i John Loder. Interpretava Madeleine Damien. La història havia passat per anys de desenvolupament i revisions vinculades a la censura del Production Code abans del rodatge definitiu. [13]
Samson and Delilah i l’última etapa cinematogràfica
Cecil B. DeMille la va dirigir com a Dalila a Samson and Delilah (1949), amb Victor Mature en el paper de Samsó. La producció de Paramount va portar el relat bíblic a l’espectacle cinematogràfic de gran escala, amb Angela Lansbury i George Sanders al repartiment. Dalila es va convertir en un dels seus papers més identificables. [14]
A The Female Animal (1958), de Harry Keller, va interpretar Vanessa Windsor al costat de Jane Powell, Jan Sterling i George Nader. [15] Va ser el seu últim llargmetratge. Les retrospectives de Filmarchiv Austria examinen com els personatges abordaven identitat, desig i la imatge d’una dona percebuda com a estrangera dins del sistema de Hollywood. [24]
La col·laboració amb George Antheil
Lamarr va conèixer Antheil el 1940 i tots dos van treballar en una comunicació per ràdio que canviava de freqüència de manera sincronitzada. Ell aportava experiència amb mecanismes musicals i pianoles; ella va participar en la concepció del sistema. L’arxiu conjunt conserva esbossos i correspondència que permeten seguir aquell treball compartit. [3]
La patent del 1942 i el funcionament
La sol·licitud nord-americana es va presentar el 10 de juny de 1941 i la patent 2.292.387 es va concedir l’11 d’agost de 1942. Hi figuraven com a inventors Hedy Kiesler Markey i George Antheil. El document descrivia el control remot de dispositius com torpedes mitjançant canvis coordinats de freqüència per dificultar la interferència enemiga. [16]
La proposta utilitzava rotlles perforats sincronitzats: els patrons determinaven els canvis de sintonia de l’emissor i el receptor. L’analogia amb una pianola ajudava a traslladar seqüències mecàniques al control de ràdio. L’objectiu era que totes dues estacions seguissin el mateix patró mentre un tercer desconeixia quina freqüència calia utilitzar en cada moment. [17]
Reconeixements com a actriu i inventora
La seva estrella de cinema al Hollywood Walk of Fame data del 1960 i és al 6247 de Hollywood Boulevard. [19] El 1997, l’Electronic Frontier Foundation va reconèixer conjuntament Lamarr i Antheil amb un premi especial Pioneer per la contribució a les comunicacions. El reconeixement tecnològic va arribar dècades després de la patent. [18]
Tots dos van entrar al National Inventors Hall of Fame el 2014. La institució presenta el salt de freqüència com una aportació històrica a les comunicacions sense fil. La patent concreta correspon al sistema conjunt del 1942; les xarxes i els dispositius actuals incorporen desenvolupaments posteriors de nombrosos equips. [4]
Arxius, documentals i llegat
El documental Bombshell: The Hedy Lamarr Story, d’Alexandra Dean, va recuperar enregistraments d’entrevistes fetes pel periodista Fleming Meeks. La directora va explicar al British Film Institute com aquell material permetia incorporar la veu de Lamarr a una narració que combina la trajectòria cinematogràfica i l’activitat inventora. [21]
El 2025, Filmarchiv Austria va incorporar una col·lecció de més de 800 objectes relacionats amb Lamarr per preservar-ne el llegat. [20] Des del 2018, Viena concedeix un premi amb el seu nom a investigadores destacades en tecnologies de la informació. El reconeixement utilitza la trajectòria com a referent per a noves generacions de dones en l’àmbit tecnològic. [23]
