Qui va ser Stephen Hawking
Stephen William Hawking (Oxford, 8 de gener de 1942–Cambridge, 14 de març de 2018) va ser un físic teòric i autor britànic. [28] Va investigar la relació entre gravitació, mecànica quàntica i cosmologia, amb aportacions sobre singularitats, forats negres i l’univers primerenc. La divulgació va acostar aquestes preguntes a lectors d’arreu del món. [29]
Formació a Oxford i Cambridge
Va estudiar a St Albans School i va ingressar a University College, Oxford, el 1959. Es va orientar cap a la física i va obtenir una titulació de primera classe. El 1962 va començar el doctorat de cosmologia a Cambridge sota la direcció de Dennis Sciama. [8]
La tesi de 1966, Properties of expanding universes, examinava problemes de l’expansió còsmica. Cambridge la va incorporar al repositori d’accés obert el 2017 i va permetre consultar el treball que va iniciar la carrera investigadora. El document mostra la construcció matemàtica dels arguments i permet distingir aquella recerca primerenca dels llibres de divulgació posteriors. [9]
Càrrecs i activitat a Cambridge
Va ser nomenat reader de Física Gravitacional el 1975 i professor de la matèria el 1977. Entre 1979 i 2009 va ocupar la càtedra Lucasiana de Matemàtiques. [10] Després va continuar com a director de recerca al Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica, vinculat al Centre de Cosmologia Teòrica fins a la mort. [1]
Els teoremes de singularitat
Amb Roger Penrose va publicar el 1970 un teorema que generalitzava resultats sobre singularitats de l’espai-temps. Sota determinades condicions d’energia, causalitat i gravitació, algunes trajectòries no es poden prolongar indefinidament. El resultat assenyala límits de la descripció clàssica d’Einstein en el col·lapse gravitatori i la cosmologia; la validesa depèn de les hipòtesis matemàtiques formulades. [12]
Forats negres, horitzons i radiació
En els treballs clàssics va estudiar la geometria dels forats negres i els horitzons, la frontera que delimita la regió de la qual no pot escapar un senyal. Va relacionar la impossibilitat de reduir l’àrea de l’horitzó, sota les condicions considerades, amb límits a l’energia que es podria extreure d’un forat negre. [13]
La radiació de Hawking va sorgir en incorporar efectes quàntics. L’article de 1975 va mostrar que un forat negre havia d’emetre partícules amb un espectre tèrmic i perdre massa lentament. Per a un forat negre sense rotació ni càrrega, la temperatura augmenta quan disminueix la massa. La conclusió va alterar la imatge d’aquests objectes com a absorbents perfectes. [14]
Entropia i termodinàmica
La predicció de 1974 va atorgar una temperatura física als forats negres i va consolidar-ne la relació amb la termodinàmica. L’entropia associada a l’horitzó connecta la superfície amb una magnitud central de la física estadística. El camp reuneix relativitat, teoria quàntica i conceptes tèrmics per estudiar objectes que semblaven aliens a una descripció termodinàmica ordinària. [15]
Amb Don Page va estudiar el 1983 forats negres en un espai anti-de Sitter, caracteritzat per una constant cosmològica negativa. Van trobar condicions en què els forats negres grans poden estar en equilibri estable amb radiació tèrmica. El treball comparava comportaments termodinàmics segons l’espai-temps i ampliava les eines per investigar gravetat i temperatura. [17]
La paradoxa de la informació
El 1976 va defensar que el col·lapse gravitatori podia limitar de manera fonamental la capacitat de predir un estat final a partir de l’inicial. La possible pèrdua d’informació plantejava una tensió amb l’evolució quàntica habitual. L’argument es va convertir en una pregunta central per a les teories que intenten conciliar gravitació i mecànica quàntica. [16]
El 2016 va tornar al problema amb Malcolm Perry i Andrew Strominger. Van proposar que els forats negres podien portar modes quàntics d’energia nul·la, anomenats soft hair, relacionats amb simetries i lleis de conservació. L’article investigava com registrar informació a l’horitzó i relacionar-la amb els productes d’evaporació, dins d’una línia de recerca teòrica. [20]
Cosmologia quàntica i univers primerenc
Amb James Hartle va formular el 1983 una proposta per descriure l’estat quàntic de l’univers mitjançant una funció d’ona. L’enfocament, conegut com a proposta sense frontera, empra una suma de geometries i models simplificats per investigar condicions cosmològiques. Va obrir una via per estudiar l’origen de l’univers amb eines quàntiques. [18]
En un dels últims treballs, amb Thomas Hertog, va estudiar la sortida de la inflació eterna. L’article va aparèixer com a prepublicació el 2017 i es va publicar el 2018. A partir de models teòrics, van proposar un resultat finit i relativament suau davant d’un multivers fractal infinit. Els autors el van presentar com una conjectura. [21]
La conjectura de protecció de la cronologia
L’article de 1992 va examinar si les lleis físiques impedirien crear trajectòries tancades que permetessin tornar al passat. Va argumentar que determinats efectes quàntics podrien pertorbar l’espai-temps abans que apareguessin aquestes trajectòries. La protecció de la cronologia era una conjectura avalada per càlculs, no una demostració experimental sobre una màquina del temps. [19]
Llibres i divulgació científica
A Brief History of Time, publicat el 1988, va presentar preguntes sobre l’inici i el destí de l’univers, els forats negres i la direcció del temps per a lectors generals. Les edicions posteriors van incorporar avenços i capítols nous. El llibre va convertir debats de física teòrica en conversa pública sense exigir al lector desenvolupar les demostracions matemàtiques. [22]
The Universe in a Nutshell, de 2001, va utilitzar una presentació il·lustrada per explicar temes de física contemporània. [23] Amb Leonard Mlodinow va escriure A Briefer History of Time i The Grand Design, aquest últim publicat el 2010. [24] També va col·laborar amb Lucy Hawking a George’s Secret Key to the Universe, que combina aventura i divulgació per a joves. [25]
Discapacitat i comunicació
Li van diagnosticar una malaltia de la neurona motora el 1963. Després d’una traqueotomia el 1985 va perdre la veu i va passar a utilitzar síntesi de parla. [8] El 1997 Intel va presentar un ordinador adaptat que li permetia connectar-se a Internet i utilitzar controls remots, dins d’una col·laboració tecnològica que va continuar durant anys. [26]
La intervenció en el debat sobre intel·ligència artificial
A la inauguració del Leverhulme Centre for the Future of Intelligence de Cambridge, el 19 d’octubre de 2016, va defensar investigar tant els beneficis com els riscos de la IA. El discurs va tractar la transformació econòmica, la concentració de poder i les armes autònomes. Era una crida pública a estudiar conseqüències i control de la tecnologia. [3]
Reconeixements científics
La Royal Society el va elegir membre el 21 de març de 1974. Va rebre la medalla Hughes el 1976 i la Copley el 2006. Va ser nomenat CBE el 1982 i Companion of Honour el 1989. Els reconeixements van acompanyar una carrera centrada en problemes fonamentals, amb resultats matemàtics i teòrics que van influir en generacions d’investigadors. [11]
Arxiu i llegat públic
L’arxiu transferit a Cambridge el 2021 va quedar catalogat i disponible per a recerca el 2024. Reuneix treballs científics, correspondència, esborranys d’A Brief History of Time i materials de televisió, inclosos guions de The Simpsons. Permet estudiar conjuntament la recerca, les decisions editorials i la construcció d’una presència pública excepcional. [27]
Les cendres es van dipositar a l’abadia de Westminster el 15 de juny de 2018, prop de les tombes d’Isaac Newton i Charles Darwin. La cerimònia va reunir la família i representants de la comunitat científica. [28]
Adaptació del treball i tecnologia de comunicació
El 2014 Intel va presentar un sistema desenvolupat durant tres anys amb la participació continuada de Hawking. Els seus comentaris van orientar revisions successives del disseny.[5] ACAT integrava accés a l’ordinador, predicció de text i síntesi de veu mitjançant una interfície adaptada a les seves capacitats motores.[6]
Hawking també va defensar públicament la inclusió laboral. Al pròleg de l’Informe mundial sobre la discapacitat de l’OMS i el Banc Mundial, de 2011, va explicar com l’accessibilitat del lloc, els assistents i la comunicació adaptada sostenien la seva feina. Va reclamar eliminar barreres físiques, econòmiques i actitudinals que exclouen altres persones d’oportunitats laborals.[7]
Per a l’ergonomia, la seva col·laboració amb els desenvolupadors il·lustra la participació de l’usuari en l’adaptació del lloc: comprovar si pot escriure, corregir una selecció, utilitzar aplicacions i comunicar-se durant les tasques reals. Aquest és el vincle concret amb la SST: accessibilitat i adaptació de l’activitat professional.
