Qui és Mark Ruffalo
Mark Ruffalo va néixer el 22 de novembre de 1967 a Kenosha, Wisconsin. És actor, productor i director nord-americà. La seva filmografia combina comèdia romàntica, drames familiars, investigació periodística i grans produccions de superherois; aquesta varietat inclou títols com 13 Going on 30, Zodiac i Infinitely Polar Bear. [1]
Formació i primers papers
La seva preparació va incloure estudis d’interpretació a Stella Adler, a Los Angeles. En una entrevista sobre The Price va recordar que havia conegut l’obra veient altres estudiants assajar una escena durant la seva formació: el text d’Arthur Miller reapareixeria anys després en la seva trajectòria professional. [7]
Kenneth Lonergan va ser decisiu en el seu pas del teatre al cinema: Ruffalo va actuar a This Is Our Youth i després va protagonitzar You Can Count on Me, amb Laura Linney. Més endavant va interpretar Paul, el donant biològic que entra en la vida d’una família, a The Kids Are All Right. [8]
Una carrera que continua al teatre
Per This Is Our Youth va rebre el Theatre World Award el 1997. A Broadway va interpretar Moe Axelrod en la reposició d’Awake and Sing! de 2006, que li va valer una nominació al Tony com a actor de repartiment i un reconeixement Drama Desk compartit amb el conjunt del repartiment. [9]
Va tornar a Broadway el març de 2017 com a Victor Franz a The Price. Terry Kinney va dirigir aquesta producció de Roundabout Theatre Company, amb Tony Shalhoub, Jessica Hecht i Danny DeVito. L’obra reuneix dos germans al voltant dels béns familiars i de decisions passades que encara els separen. [10]
Del cinema independent al reconeixement internacional
A Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004) va interpretar Stan, un dels tècnics vinculats al procediment d’esborrament de records que articula la pel·lícula. Michel Gondry va dirigir el guió de Charlie Kaufman, amb Jim Carrey i Kate Winslet com a protagonistes. Ruffalo hi ocupava un paper de repartiment dins d’una narració coral. [11]
Martin Scorsese el va dirigir a Shutter Island (2010), on interpreta Chuck Aule al costat del Teddy Daniels de Leonardo DiCaprio. L’adaptació de la novel·la de Dennis Lehane situa la investigació en una institució psiquiàtrica insular i converteix la incertesa sobre allò que veuen els personatges en part central del relat. [12]
A Foxcatcher va interpretar el lluitador i entrenador Dave Schultz. Bennett Miller va dirigir Ruffalo, Channing Tatum i Steve Carell en una dramatització de la relació dels germans Schultz amb John du Pont. El personatge de Dave aporta un contrapunt a la dependència i les tensions que dominen l’equip. [13]
A Spotlight va interpretar el periodista Mike Rezendes. La pel·lícula de Tom McCarthy reconstrueix la investigació del Boston Globe sobre abusos sexuals i el seu encobriment a l’arxidiòcesi de Boston. Michael Keaton, Rachel McAdams i Brian d’Arcy James completen el nucli de l’equip periodístic que apareix en pantalla. [29]
Les seves quatre nominacions a l’Oscar com a actor de repartiment corresponen a The Kids Are All Right, Foxcatcher, Spotlight i Poor Things. El febrer de 2024 va rebre una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, en la categoria de cinema, que reconeixia el conjunt de la seva carrera. [14]
Poor Things (2023), dirigida per Yorgos Lanthimos, el presenta com a Duncan Wedderburn, l’advocat que acompanya Bella Baxter, interpretada per Emma Stone, durant una part del seu viatge. El guió de Tony McNamara situa aquests personatges en una faula fantàstica sobre autonomia, experiència i relacions de poder. [15]
Bruce Banner i l’univers Marvel
Ruffalo va assumir el paper de Bruce Banner i Hulk a The Avengers (2012). El va reprendre a Avengers: Age of Ultron (2015), Thor: Ragnarok (2017), Avengers: Infinity War (2018) i Avengers: Endgame (2019). La continuïtat del personatge abasta la seva faceta científica, la transformació i la relació amb els altres Venjadors. [16]
També va formar part del repartiment de She-Hulk: Attorney at Law, estrenada a Disney+ el 2022. Aquesta comèdia de nou episodis, amb Jessica Gao com a guionista principal, centra la història en Jennifer Walters, interpretada per Tatiana Maslany, i porta l’univers dels superherois a l’àmbit dels casos judicials. [17]
El 2026 va tornar a aparèixer com a Bruce Banner/Hulk a Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton i protagonitzada per Tom Holland. La participació connecta el seu personatge amb una altra de les grans sèries cinematogràfiques de Marvel i amplia una trajectòria a la franquícia iniciada catorze anys abans. [18]
Televisió: personatges, sèries i premis
The Normal Heart (2014) el presenta com a Ned Weeks, un activista que intenta mobilitzar la societat durant els primers anys de l’epidèmia de sida. La pel·lícula televisiva dirigida per Ryan Murphy adapta l’obra de Larry Kramer i comparteix protagonisme amb Matt Bomer, Jim Parsons i Julia Roberts. [20]
A I Know This Much Is True (2020) va interpretar els bessons Dominick i Thomas Birdsey i va exercir de productor executiu. Derek Cianfrance va escriure i dirigir els sis episodis a partir de la novel·la de Wally Lamb, construint una història familiar que recorre diverses etapes de la vida dels germans. [21]
Va guanyar l’Emmy interpretatiu de 2020 per aquest doble paper. El seu Emmy de 2014 per The Normal Heart va ser com a coproductor executiu, juntament amb una nominació com a actor. El 2026 va tornar a ser nominat a l’Emmy per Tom Brandis a Task. [19]
I Know This Much Is True també li va proporcionar el Globus d’Or de 2021. [1]
A All the Light We Cannot See (2023) va interpretar Daniel LeBlanc, pare de Marie-Laure. La minisèrie de quatre parts, dirigida per Shawn Levy i escrita per Steven Knight a partir d’Anthony Doerr, situa la seva relació a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. [22]
Task es va estrenar el setembre de 2025. Creada per Brad Ingelsby, aquesta sèrie de set episodis el situa al capdavant d’una investigació de l’FBI sobre robatoris violents als voltants de Filadèlfia. Ruffalo també hi figura com a productor executiu, mentre Tom Pelphrey interpreta un altre personatge central de la trama. [23]
Direcció, producció i nous projectes
El seu debut com a director de llargmetratges va ser Sympathy for Delicious. A Sundance 2010 va rebre per aquesta pel·lícula el Premi Especial del Jurat de la competició dramàtica nord-americana. El treball va afegir la direcció a una activitat professional que també es desenvoluparia en la producció de projectes per al cinema i la televisió. [24]
A Dark Waters (2019) va combinar el paper protagonista de Robert Bilott amb la producció, al costat de Christine Vachon i Pamela Koffler. Todd Haynes va dirigir la pel·lícula, amb guió de Mario Correa i Matthew Michael Carnahan. El projecte va convertir la investigació de l’advocat sobre contaminació química en l’eix d’un drama judicial. [25]
Mickey 17 (2025) va incorporar el seu treball al cinema de Bong Joon Ho. La pel·lícula, basada en Mickey7 d’Edward Ashton i protagonitzada per Robert Pattinson, utilitza la ciència-ficció per construir una història sobre un treballador considerat reemplaçable. Ruffalo comparteix repartiment amb Toni Collette, Naomi Ackie i Steven Yeun. [26]
A Crime 101 (2026) intervé com a detectiu en un thriller d’atracaments amb Chris Hemsworth i Halle Berry. Bart Layton dirigeix aquesta adaptació de la novel·la curta de Don Winslow. La pel·lícula encreua les trajectòries del lladre, la investigació policial i el món de les assegurances. [27]
The Solutions Project i activitat pública
El 2013 va cofundar The Solutions Project amb el científic Mark Jacobson i el financer Marco Krapels. Els tres s’havien reunit a Califòrnia el 2011. La iniciativa va difondre propostes de transició cap a energies renovables i després va desenvolupar una activitat de suport a organitzacions comunitàries. [2]
L’organització identifica Ruffalo com a president del seu consell. La seva participació combina el govern de l’entitat i la comunicació pública, mentre el treball científic, la concessió d’ajuts i els projectes locals corresponen als equips i organitzacions respectius. Aquesta activitat constitueix una vessant estable de la seva trajectòria fora de la interpretació. [28]
PFAS, Dark Waters i exposició laboral
Ruffalo va comparèixer el 19 de novembre de 2019 davant d’un subcomitè del Congrés nord-americà sobre regulació de PFAS. Va relacionar Dark Waters amb la tasca de l’advocat Rob Bilott i va esmentar l’exposició de treballadors. La seva aportació va ser portar l’assumpte al debat públic mitjançant cinema i testimoni. [4]
El vincle amb SST es refereix a substàncies i exposicions identificables. NIOSH assenyala que treballadors de fabricació química i bombers poden tenir exposicions diferents o superiors a les de la població general, segons materials i tasques. [5]
Preguntes útils per a la higiene industrial
La revisió científica allotjada per NIOSH mostra que la recerca d’exposició professional a PFAS s’ha estès més enllà de la producció fluorquímica. Això reforça la necessitat d’identificar l’ús real de substàncies en cada activitat, en lloc de tractar totes les exposicions com a equivalents. [6]
El cas permet obrir preguntes concretes en una organització: quins productes contenen aquestes substàncies, qui hi pot entrar en contacte i quina informació necessita l’avaluació higiènica. La pel·lícula i la compareixença aporten visibilitat; la valoració d’una exposició laboral es basa en evidència tècnica sobre el procés i les tasques.
