Qui va ser Vivienne Westwood
Vivienne Westwood, nascuda Vivienne Isabel Swire a Derbyshire el 1941, va ser una dissenyadora britànica. Va morir a Londres el 29 de desembre de 2022, als 81 anys. [4]
De l’ensenyament al disseny punk
Va estudiar breument joieria i argenteria abans de formar-se com a mestra de primària. Mentre ensenyava, continuava fent roba i joies que venia a Londres. [5]
El 1971 va obrir amb Malcolm McLaren la botiga Let It Rock, al 430 de King’s Road. [12]
La botiga es va transformar en SEX el 1974 i en Seditionaries el 1976. Westwood i McLaren van combinar samarretes provocadores, referències al fetitxisme, corretges i elements d’indumentària motera. La col·laboració va contribuir a la imatge del punk i a la relació amb la música, especialment a través dels Sex Pistols. [1]
Col·leccions i llenguatge creatiu
Pirate, per a la tardor-hivern de 1981–1982, va ser la primera col·lecció de passarel·la amb McLaren. Camises amples, pantalons folgats i botes remetien a siluetes històriques dels segles XVII i XVIII. Les peces connectaven amb l’estètica dels nous romàntics, que va traslladar part d’aquell imaginari a la música i els clubs. [6]
Witches, de 1983–1984, va tancar la col·laboració amb McLaren. El 1985 va presentar Mini-Crini, que condensava l’estructura de la crinolina victoriana en una minifaldilla. També va convertir la cotilla en peça exterior: modificava l’escala, el context i la construcció de la roba antiga per produir noves siluetes. [7]
El treball amb Harris Tweed reunia jaqueta de llana, armilla, pantaló i camisa en combinacions que alteraven les proporcions del vestit. El teixit escocès tradicional entrava així en una interpretació contemporània de la sastreria. [5]
A Portrait, de 1990, va incorporar imatges de la Wallace Collection. Daphnis and Chloë, de François Boucher, apareixia en cotilles i accessoris. La relació entre pintura i vestit va ser recurrent: els motius del segle XVIII es desplaçaven del museu al cos, conservant la càrrega ornamental i adquirint una funció nova. [8]
El calçat també explorava proporcions extremes. Les plataformes conservades al Metropolitan Museum of Art mostren com Westwood exagerava formes històriques i les relacionava amb la cultura de club. El parell de la col·lecció Portrait va pertànyer a Jibby Beane, antiga dependenta i model vinculada a la firma. [9]
L’interès pel tartà també va deixar una referència material pròpia: Westwood MacAndreas. El Scottish Register of Tartans atribueix el disseny a Vivienne Westwood i conserva una mostra teixida als National Records of Scotland. Està catalogat com a tartà de moda, una aplicació creativa d’aquella tradició tèxtil. [10]
Docència, marca i col·laboració amb Andreas Kronthaler
Entre 1989 i 1991 va ser professora convidada del departament de moda de la Universitat d’Arts Aplicades de Viena. La institució conserva imatges del treball amb estudiants i de la preparació de la presentació de diplomats de 1990–1991, una vessant docent paral·lela a les col·leccions comercials. [11]
Andreas Kronthaler es va convertir en el seu col·laborador creatiu de llarga durada. El 2016 la línia Gold Label va passar a dir-se Andreas Kronthaler for Vivienne Westwood, fent visible aquella responsabilitat compartida. La línia principal Vivienne Westwood va mantenir una identitat diferenciada dins de la casa. [12]
Col·laboracions i producció artesanal
El desembre de 2018 va presentar una col·lecció amb Burberry, creada amb Riccardo Tisci i Andreas Kronthaler. Recuperava jaquetes creuades, minifaldilles de tipus kilt, boines i plataformes de l’arxiu mitjançant el Vintage Check de Burberry. La col·laboració incloïa peces i accions de recaptació en suport de Cool Earth. [13]
La relació de la marca amb Ethical Fashion Initiative va portar comandes a grups artesans de Kenya. L’avaluació de l’International Trade Centre documenta un encàrrec de 400 bosses al grup Sanata el 2010 i comandes posteriors. EFI va organitzar formació tècnica per complir els requisits de producció; era una col·laboració comercial i de capacitació. [17]
Climate Revolution i campanyes ambientals
A la clausura dels Jocs Paralímpics de Londres de 2012 va presentar Climate Revolution. La campanya volia mobilitzar organitzacions i ciutadans davant del canvi climàtic. El manifest Active Resistance to Propaganda i una baralla de cartes il·lustrades expressaven, amb textos i gràfics, la seva visió sobre cultura, economia i acció col·lectiva. [14]
Per a Save the Arctic, de Greenpeace, va dissenyar una samarreta que van portar més de seixanta personalitats fotografiades per Andy Gotts. L’exposició de 2015 utilitzava aquells retrats per reclamar la protecció de l’Àrtic. El disseny funcionava com a element compartit d’una campanya pública amb participació de la música, el cinema i la moda. [15]
Cool Earth registra donacions acumulades de Westwood superiors a 1,5 milions de lliures. El 2013 va visitar amb Kronthaler un projecte comunitari asháninka al Perú. El suport incloïa desfilades, samarretes i campanyes de recaptació, mentre els projectes de conservació i treball comunitari corresponien a l’organització i els col·laboradors locals. [16]
Premis, llibres i arxiu
Va rebre el premi britànic de dissenyadora de l’any el 1990 i el 1991, l’OBE el 1992 i el títol de dama el 2006. [4]
El Design Council li va concedir el Prince Philip Designers Prize el 2010. El guardó valorava la qualitat, originalitat i trajectòria comercial del treball, a més de la contribució al reconeixement del disseny i a l’ensenyament. Va situar la seva carrera al costat de professionals de disciplines com el producte, l’arquitectura i l’enginyeria. [18]
El 2014 va publicar Vivienne Westwood amb el biògraf Ian Kelly. El llibre reuneix el relat personal i el treball del coautor sobre les persones, idees i experiències que van marcar la seva vida. Complementa l’estudi de les peces amb la perspectiva autobiogràfica d’una dissenyadora que va intervenir activament en la seva narració pública. [19]
Continuïtat del seu llegat
El volum Vivienne Westwood: Catwalk, presentat el 2021, va recórrer quaranta anys de col·leccions des del 1981, incloent-hi el treball d’Andreas Kronthaler. L’arxiu permet seguir l’evolució de les siluetes, els teixits i les referències històriques més enllà d’unes quantes imatges emblemàtiques del punk. [21]
Després de la seva mort, The Vivienne Foundation es va presentar públicament el gener de 2023 per continuar l’activitat de sensibilització. Els quatre eixos declarats abasten clima, drets humans, oposició a la guerra i crítica del capitalisme. L’entitat prolonga una part del llegat d’activisme, diferenciada de la continuïtat comercial de la casa de moda. [20]
