Una norma específica sobre assetjament sexual
La Llei 2365 aborda l’assetjament sexual en el context laboral i en institucions educatives compreses en el seu àmbit. La definició contempla relacions de poder verticals o horitzontals i conductes que poden produir-se una o diverses vegades. No ha d’exigir-se repetició com a condició universal per a atendre una queixa.
Encara que es relaciona amb el assetjament sexual i per raó de sexe, convé utilitzar les definicions i procediments colombians. La protecció no depèn únicament de tenir contracte de treball: la llei inclou altres vincles dins del context laboral.
Obligacions i vies d’atenció
Els ocupadors han de comptar amb política, protocols i rutes difoses, atendre queixes i adoptar mesures dins de les seves competències. Les entitats que contracten prestació de serveis tenen responsabilitats conforme a l’abast legal; aquestes mesures no generen per si soles presumpció de vincle laboral.
La persona afectada ha de conèixer les seves opcions i l’accés a autoritats competents. El tràmit intern no és requisit previ per a presentar denúncia penal. Quan el presumpte assetjador és el superior jeràrquic de l’entitat, la llei preveu intervenció de la inspecció del treball.
Protecció sense revictimització
La resposta ha de preservar intimitat, tracte digne i protecció enfront de represàlies. No correspon sotmetre a la víctima a una confrontació obligatòria ni tractar automàticament la situació com un desacord conciliable entre companys.
El Decret 1040 de 2026 desenvolupa disposicions sobre assetjament, violència i discriminació en l’àmbit laboral i reforça política, protocol i rutes d’atenció. La seva lectura conjunta és necessària: una política anterior ha de revisar-se enfront del marc aplicable, no presumir-se suficient per la seva data d’aprovació.
Comprovar que la ruta funciona
Un exemple de revisió és verificar com una contractista comunicaria fets ocorreguts mitjançant missatges relacionats amb el treball, qui rebria la informació i quines mesures podrien protegir-la. L’accessibilitat real importa tant com publicar el protocol.
Els registres han de limitar accés i diferenciar al·legacions, actuacions i conclusions. La recerca exigeix garanties per a les persones implicades i no substitueix competències judicials o disciplinàries. El seguiment preventiu també ha de revisar les condicions que van facilitar la conducta i l’eficàcia de les mesures adoptades.
