Qui va ser Douglas Tompkins
Douglas Tompkins (1943–2015) va ser un empresari i conservacionista nord-americà. Va practicar alpinisme i caiac en diversos continents i va desenvolupar la carrera empresarial sense títol universitari. [1]
The North Face, Esprit i expedicions
El 1966 va obrir a San Francisco la botiga que va donar origen a The North Face. L’establiment reunia material i una comunitat vinculada a la muntanya: escaladors que tornaven de Yosemite, músics i participants de la cultura de la ciutat. La primera etapa de la marca estava lligada al comerç especialitzat i a la trobada entre practicants. [5]
Esprit va néixer el 1968 de la iniciativa de Doug i Susie Tompkins. El record corporatiu dels inicis descriu vestits confeccionats a petita escala i venuts des d’una furgoneta. Doug va participar en la construcció d’una identitat visual i comercial que va acompanyar l’expansió de l’empresa des d’aquell origen artesanal fins a una marca internacional. [6]
També el 1968 va viatjar cap a la Patagònia amb Yvon Chouinard, Chris Jones, Dick Dorworth i Lito Tejada-Flores. Van portar taules de surf, esquís i material d’escalada, i van filmar el recorregut amb una càmera de 16 mil·límetres. L’expedició al Fitz Roy va quedar recollida a Mountain of Storms, document de viatge, amistat i muntanya. [7]
Del negoci a la conservació
La transició cap a l’activisme va adquirir estructura institucional: va crear New Paradigm Thinking el 1989, va dotar econòmicament la Foundation for Deep Ecology el 1990 i Conservation Land Trust el 1992. Les organitzacions permetien finançar campanyes i adquirir terres, dos instruments diferents per intervenir en la conservació d’ecosistemes i el debat ambiental. [3]
El seu pensament va rebre la influència d’Arne Naess i l’ecologia profunda, que reconeix valor a la natura més enllà de la utilitat humana. Aquesta perspectiva va orientar la crítica del creixement i la transformació industrial del territori. [8]
Pumalín: de finca privada a parc nacional
El projecte Pumalín va començar amb la compra del camp Reñihué, de 17.000 hectàrees, el 1991. L’àrea va rebre la categoria de Santuari de la Natura el 2005. La donació posterior de terres a l’Estat va contribuir a crear el Parc Nacional Pumalín Douglas Tompkins, establert per decret el 28 de febrer del 2018, després de la seva mort. [9]
Pumalín reuneix bosc temperat plujós, alerços, fiords i paisatges volcànics. Doug, Kris i els seus equips van desenvolupar senders, campaments i altres instal·lacions d’accés públic. La feina va incloure la localitat d’entrada, El Amarillo, on es va impulsar una col·laboració per millorar l’entorn del poble i connectar-lo amb l’activitat del parc. [2]
Corcovado, Monte León i Iberá
Corcovado, creat el 2005, mostra el paper de les aliances en aquests projectes. Hi van participar Tompkins, el filantrop Peter Buckley, Conservation Land Trust i entitats públiques xilenes. La incorporació de propietats privades i terrenys estatals va permetre protegir un conjunt continu de costa, rius, llacs i muntanya al voltant del volcà Corcovado, com a parc nacional. [10]
A l’Argentina, Monte León va néixer el 2004 mitjançant la col·laboració de Vida Silvestre Argentina i les organitzacions vinculades a Doug i Kris. Una antiga estança ramadera de Santa Cruz es va convertir en parc nacional costaner. El paisatge combina estepa, guanacs i pumes amb colònies de pingüins de Magallanes i lleons marins a l’Atlàntic. [11]
La iniciativa de donar terres als aiguamolls d’Iberá va continuar després de la seva mort. El desembre del 2018, el Congrés argentí va aprovar el parc nacional a partir de terrenys aportats per Conservation Land Trust i Flora y Fauna Argentina. El nou espai de Corrientes va complementar el parc provincial existent i va ampliar la protecció pública de l’aiguamoll. [12]
Agricultura i restauració de paisatges
La conservació va conviure amb projectes de producció agrícola. A Laguna Blanca, Entre Ríos, la seva organització va documentar el 2012 la transformació d’una finca d’unes 3.000 hectàrees: del monocultiu a una combinació orgànica de grans, verdures, fruita seca, baies i herbes. El projecte buscava diversificar la producció i restaurar sòls deteriorats per pràctiques anteriors. [13]
El disseny de Laguna Blanca va incorporar terrasses, cultius seguint corbes de nivell i plantes de cobertura per contenir l’erosió. També es van conservar àrees silvestres que podien acollir pol·linitzadors i protegir del vent. Les mesures integraven la superfície cultivada i l’hàbitat circumdant dins d’una mateixa planificació de la finca. [14]
Llibres i campanyes ambientals
La Foundation for Deep Ecology va impulsar llibres de gran format amb fotografia, documentació i argumentació ambiental. Hi figuren Clearcut, sobre explotació forestal; Fatal Harvest, publicat el 2002 sobre agricultura industrial; i Patagonia Chilena Sin Represas, del 2007. Tompkins va participar en aquesta activitat editorial com a promotor de la fundació, amb autors i equips especialitzats. [15]
La campanya Patagonia sin Represas va reunir més de 80 organitzacions contra el projecte HidroAysén. Va combinar observacions tècniques sobre l’avaluació ambiental amb anuncis, publicacions i mobilització pública. Rewilding Chile, hereva de l’organització local de Tompkins, descriu l’acció col·lectiva i el rebuig governamental de l’autorització el juny del 2014 com una fita de la campanya. [16]
Defunció, arxius i continuïtat
Tompkins va morir el 8 de desembre del 2015, als 72 anys, després d’un accident de caiac al llac General Carrera, a la Patagònia xilena. [8]
El 2024, Stanford University Libraries va rebre l’arxiu de Tompkins Conservation. La documentació personal i institucional permet estudiar les adquisicions, la filantropia i la conservació, i donar suport a la recerca i el treball de camp a Xile i l’Argentina. [17]
El documental Wild Life, de Chai Vasarhelyi i Jimmy Chin, relata la trajectòria compartida de Doug i Kris i el canvi de les marques comercials a la creació de parcs. [18]
La continuïtat es basa en organitzacions i equips locals. Rewilding Chile, abans Tompkins Conservation Chile, treballa en creació d’àrees protegides, restauració i recuperació de fauna. La directora executiva, Carolina Morgado, va participar en el procés de donació de terres. Aquesta estructura manté els projectes més enllà de la vida del fundador i de la compra inicial de les propietats. [19]
