Qui és Kristine Tompkins
Kristine McDivitt Tompkins és una conservacionista nord-americana que presideix Tompkins Conservation i el directori de Rewilding Chile. [5]
Formació i relació amb la natura
Va créixer al sud de Califòrnia, en contacte amb el ranxo de la família. [5]
Es va graduar a The College of Idaho el 1972, amb formació en Història i Sociologia. La universitat la inclou entre les antigues alumnes per la trajectòria posterior en empresa i conservació. La formació va precedir la direcció d’una companyia de roba i, després, la feina de negociació i organització de projectes ambientals. [6]
Direcció de Patagonia i canvi d’activitat
La relació amb Yvon Chouinard va començar en l’ambient del surf de Califòrnia. Va participar en els primers anys de Patagonia i va arribar a dirigir la companyia durant una etapa de creixement. En un testimoni del 2017, Chouinard va recordar la seva responsabilitat com a CEO en aquells anys d’expansió i la continuïtat de la relació professional. [7]
Una decisió concreta apareix al relat de Jill Dumain sobre el proveïment de cànem el 1993. Quan l’equip preparava mostres per a un intermediari que viatjaria a la Xina, Tompkins va demanar que la mateixa responsable de materials fes el viatge. L’episodi documenta una intervenció en desenvolupament i coneixement directe dels proveïdors. [8]
El 1993 es va incorporar al projecte de conservació de Douglas Tompkins a Xile. El canvi va traslladar la seva activitat de la gestió d’una marca a l’adquisició i restauració de terrenys destinats a parcs. L’etapa següent va combinar finançament filantròpic, feina territorial i relacions amb entitats públiques per convertir propietats privades en espais protegits. [9]
Monte León i Parc Patagonia
El 2000 va fundar l’organització coneguda com a Conservación Patagónica. El 2004, sota el seu lideratge, va adquirir l’estança Valle Chacabuco, a Aysén, per impulsar el futur Parc Nacional Patagonia. Transformar la propietat ramadera en un espai de conservació va requerir una etapa prolongada de restauració, organització de l’ús públic i preparació de la donació. [10]
Monte León va ser un altre projecte de l’organització. Amb els propietaris de l’estança i Fundación Vida Silvestre Argentina, Conservación Patagónica va aportar finançament per adquirir terres destinades al sistema nacional de parcs. La donació es va fer el 2002 i la designació parlamentària va arribar el 2004, protegint un paisatge costaner de Santa Cruz. [11]
El projecte Patagonia va mobilitzar també col·laboració pràctica. El 2007, l’empresa Patagonia va informar que 50 empleats havien participat en grups de voluntariat per ajudar a construir el futur parc. Tompkins va narrar un vídeo sobre la iniciativa. El vincle amb l’antiga companyia es va expressar mitjançant comunicació, suport material i participació de la comunitat. [24]
Donació de parcs i col·laboració pública
L’acord amb l’Estat xilè va donar pas el 2018 a nous parcs, entre els quals Pumalín, Melimoyu i Patagonia, a més d’ampliacions i reclassificacions d’altres àrees. La xarxa va combinar donacions privades amb terrenys públics. El paper de Kristine va ser impulsar i negociar la contribució de la fundació dins d’aquell procés institucional. [12]
En una entrevista amb ONU Medi Ambient el 2018, després del nomenament com a patrona d’àrees protegides, va descriure les resistències inicials a les compres de terres. Segons el seu relat, obrir senders i campaments va permetre als visitants conèixer els projectes i va ajudar a construir confiança. L’adquisició era només l’inici de la restauració i protecció. [13]
El 2016 va explicar personalment la campanya Mile for Mile, que va reunir suport per completar la xarxa de senders del Parc Patagonia. L’argument relacionava accés i conservació: recórrer el territori permet conèixer-lo. La campanya va canalitzar aportacions d’una comunitat de corredors i simpatitzants cap a infraestructures que després podia utilitzar el públic. [14]
Fauna i acords de restauració
La recuperació de fauna ocupa una part important d’aquesta continuïtat. El març del 2025, Kristine va assistir a l’operatiu de captura de la jaguar Acaí a Iberá per traslladar-la a El Impenetrable. Parques Nacionales i Rewilding Argentina van fer la feina amb equips tècnics, dins del programa de recuperació de l’espècie al nord argentí. [15]
L’octubre del 2026 va participar en l’acte de renovació del conveni entre Parques Nacionales i Rewilding Argentina per a Iberá. L’acord, previst per a deu anys, abasta restauració, recuperació de fauna, ús públic, recerca i col·laboració amb comunitats veïnes. Dona continuïtat institucional a una feina que necessita seguiment més enllà de la creació formal del parc. [16]
Cabo Froward i continuïtat del projecte
El novembre del 2026 va signar un protocol complementari per avançar en el futur Parc Nacional Cabo Froward. Rewilding Chile va oferir 22.333 hectàrees addicionals, juntament amb propietats ja donades i terrenys estatals. El projecte segueix un procés de creació que inclou consulta indígena; la signatura és un avenç de la iniciativa, no la declaració definitiva com a parc nacional. [17]
Reconeixements
Va rebre la Medalla Carnegie de Filantropia del 2017, dins d’un grup de nou persones seleccionades per les institucions Carnegie. El reconeixement va destacar la dedicació a la conservació, la restauració i les donacions de terres, i la continuïtat de la feina compartida amb Douglas després de la seva mort el 2015. [18]
American Prairie li va concedir el Ken Burns American Heritage Prize del 2023. El premi reconeix aportacions a la comprensió del patrimoni nord-americà des d’àmbits com les arts, la història, la ciència i la conservació. L’elecció de Tompkins va relacionar la filantropia de parcs sud-americans amb el debat sobre conservar grans ecosistemes als Estats Units. [19]
El 2026 va ser distingida amb la Medalla de l’Explorers Club. La institució va assenyalar la feina de creació de parcs i restauració de biodiversitat a Xile i l’Argentina, dins d’una trajectòria dedicada a protegir grans espais naturals. [20]
Xerrades, documental i arxius
A TED va presentar Let’s Make the World Wild Again el 2020 i, el 2024, una proposta per connectar àrees protegides amb corredors de fauna. Aquell any també va conversar amb el director teatral Amir Nizar Zuabi sobre canvi social, natura i col·laboració. Les intervencions traslladen l’experiència de conservació al debat públic sobre restauració a gran escala. [21]
És protagonista de Wild Life, documental de Chai Vasarhelyi i Jimmy Chin sobre la trajectòria amb Douglas i la decisió de dedicar recursos a parcs de Xile i l’Argentina. [22]
L’arxiu de Tompkins Conservation, incorporat a Stanford University Libraries el 2024, conserva documentació d’aquesta trajectòria per a recerca i treball de camp. [23]
