Exoesquelets

Tipus i aplicacions

• Exoesquelets passius. Sense font d’energia externa; emmagatzemen l’energia del moviment mitjançant ressorts o elements elàstics i la retornen per a assistir a la zona lumbar, a les espatlles o a les cames; lleugers i els més utilitzats en la indústria i la logística.
• Exoesquelets actius. Amb actuadors elèctrics, pneumàtics o hidràulics que aporten força al moviment; major capacitat d’assistència, però també major pes, complexitat, necessitat de manteniment i possibles riscos per moviments no previstos.
• Per zona corporal. De tronc i zona lumbar per a l’aixecament i les flexions; de membres superiors per al treball amb els braços elevats; de membres inferiors per a postures de cuclillas o dempeus prolongades; i de cos complet.
• Per estructura. Rígids, amb armadura que transmet les càrregues, o flexibles i tèxtils, més lleugers i amb menor restricció del moviment.
• Aplicacions habituals. Muntatge en automoció i aeronàutica, logística i picking, construcció, agricultura, sanitat i cures, i tasques de manteniment en les quals el redisseny del lloc és difícil.
• Estat de la normalització. Existeixen normes en desenvolupament sobre requisits i assajos d’exoesquelets, però no un marc de certificació consolidat, la qual cosa exigeix avaluar cada dispositiu en el seu context.

Beneficis, riscos i encaix normatiu

L’evidència disponible, recollida per la Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball en el seu document de consulta de 2019 i pel INSST en la NTP 1162, mostra que els exoesquelets poden reduir l’activitat muscular i la càrrega percebuda a la regió assistida, especialment en la zona lumbar i en les espatlles, amb resultats que depenen del tipus de dispositiu, de la tasca i de la persona. Al mateix temps s’han descrit riscos i efectes no desitjats: redistribució de la càrrega a altres zones del cos, alteració de l’equilibri i de la marxa, dificultat per a reaccionar davant una caiguda, sobrecàrrega cardiovascular pel pes afegit, punts de pressió i irritació cutània en els contactes, possible atròfia muscular per l’ús prolongat, interferència amb altres equips de protecció i amb l’entorn, i falta de dades sobre els efectes a llarg termini. Per això tots dos organismes situen l’exoesquelet en l’últim graó de la jerarquia de mesures, després de l’eliminació, el redisseny tècnic i les mesures organitzatives.

Quant a l’encaix normatiu, l’INSST assenyala que els exoesquelets destinats a fins mèdics es regulen com a productes sanitaris, que els exoesquelets actius amb parts mòbils poden entrar en l’àmbit de la normativa de màquines i que la seva consideració com a equip de protecció individual no està establerta amb caràcter general. En tot cas, la seva utilització en el treball s’emmarca en l’obligació general de la Llei 31/1995 d’avaluar els riscos i d’adoptar les mesures més eficaces, en el Reial decret 487/1997 sobre manipulació manual de càrregues, que prioritza l’eliminació i la mecanització, i en el Reial decret 1215/1997 sobre equips de treball quan el dispositiu es consideri com a tal.

Criteris de selecció i integració (NTP 1163)

• Determinar la necessitat. Comprovar que les mesures d’eliminació, disseny i organització s’han aplicat i que el risc persisteix; només llavors considerar l’exoesquelet com a mesura complementària.
• Analitzar la tasca. Definir amb precisió els moviments, postures, càrregues, freqüències i l’entorn, i comprovar que el tipus d’exoesquelet s’ajusta a ells i no perjudica altres tasques del lloc.
• Seleccionar i provar. Avaluar diversos dispositius amb persones voluntàries, valorar usabilitat, confort, ajust, compatibilitat amb els EPI i rendiment, i realitzar una prova pilot en condicions reals.
• Integrar de manera progressiva. Períodes d’ús curts que augmenten gradualment, formació en l’ajust i l’ús, participació de les persones usuàries i caràcter voluntari de l’ús.
• Vigilar i ajustar. Seguiment de molèsties, salut, incidents i acceptació, amb vigilància de la salut adaptada i revisió de la decisió.
• Mantenir i documentar. Manteniment, neteja, revisió dels elements elàstics o dels actuadors, registre d’usuaris, hores d’ús i resultats.

Aplicació organitzativa: com introduir exoesquelets en l’empresa

1. Partir de l’avaluació ergonòmica del lloc i verificar que les mesures d’eliminació, redisseny tècnic i organització s’han aplicat i que el risc persisteix.
2. Definir la tasca i les exigències físiques que es pretén assistir, i seleccionar el tipus d’exoesquelet (zona corporal, passiu o actiu, rígid o flexible) coherent amb elles.
3. Aclarir l’encaix normatiu del dispositiu triat (màquina, producte sanitari, equip de treball) i la documentació del fabricant, incloses les instruccions i les limitacions d’ús.
4. Realitzar una prova pilot amb persones voluntàries, amb criteris d’avaluació previs (confort, ajust, usabilitat, compatibilitat amb els EPI, rendiment, molèsties) i amb participació de la representació dels treballadors.
5. Formar en l’ajust, l’ús, les limitacions i els signes d’alerta, i integrar l’ús de manera progressiva i voluntària.
6. Establir el seguiment: vigilància de la salut, registre de molèsties i incidents, indicadors d’ús i d’acceptació, i revisió periòdica de la decisió.
7. Documentar l’avaluació, la selecció, la prova pilot, la formació i el seguiment com a part de la planificació preventiva.

Un programari de gestió preventiva permet vincular l’exoesquelet als llocs i tasques avaluats, registrar la prova pilot i els seus resultats, gestionar la formació i el lliurament a cada persona, programar el manteniment i la vigilància de la salut, recollir les comunicacions de molèsties i analitzar l’evolució dels trastorns musculoesquelètics en els llocs assistits.

Límits i errors freqüents

1. Adoptar l’exoesquelet com a primera mesura en lloc d’eliminar o redissenyar la tasca.
2. Triar el dispositiu sense analitzar la tasca real, amb el que l’assistència no coincideix amb els moviments que generen la càrrega.
3. Imposar l’ús sense prova pilot, sense participació ni caràcter voluntari, la qual cosa provoca rebuig i abandó.
4. Ignorar la redistribució de la càrrega a altres zones, l’equilibri, els punts de pressió i la compatibilitat amb uns altres EPI i amb l’entorn.
5. No formar en l’ajust i en les limitacions ni establir períodes progressius d’ús.
6. No fer seguiment de la salut, les molèsties i els incidents, ni revisar la decisió amb les dades obtingudes.

L’evidència sobre els efectes a llarg termini és encara limitada i la decisió ha d’adoptar-se cas per cas amb assessorament ergonòmic; aquesta fitxa té caràcter divulgatiu.

Marc normatiu i de referència

• NTP 1162. Exoesquelets I: definició i classificació. Definició, tipus, encaix normatiu i riscos dels exoesquelets ocupacionals.
• NTP 1163. Exoesquelets II: criteris per a la selecció i integració en l’empresa. Procés de decisió, prova pilot, integració progressiva i seguiment.
• EU-OSHA. Impacte de la utilització dels exoesquelets en la seguretat i la salut en el treball. Document de consulta (2019) sobre beneficis, riscos i jerarquia de mesures.
• Llei 31/1995, de 8 de novembre. Llei de Prevenció de Riscos Laborals; principis de l’acció preventiva i avaluació de riscos.
• Reial decret 487/1997, de 14 d’abril. Manipulació manual de càrregues; prioritat de l’eliminació i la mecanització.
• Reial decret 1215/1997, de 18 de juliol. Disposicions mínimes de seguretat i salut per a la utilització d’equips de treball.
• Reial decret 1644/2008, de 10 d’octubre. Normes per a la comercialització i posada en servei de les màquines; aplicable a exoesquelets actius que es considerin màquines.
• Reglament (UE) 2023/1230 del Parlament Europeu i del Consell, de 14 de juny de 2023. Reglament de màquines, aplicable des del 20 de gener de 2027.

La classificació normativa de cada exoesquelet (màquina, producte sanitari, equip de treball o, si és el cas, equip de protecció individual) ha de verificar-se amb la documentació del fabricant i l’assessorament tècnic corresponent.