Què és un trastorn musculoesquelètic
Els TME relacionats amb el treball comprenen danys o alteracions en articulacions i altres teixits de l’aparell locomotor. Poden afectar esquena, coll, espatlles, braços, mans i membres inferiors. Les seves manifestacions van des de dolor, fatiga o entumiment fins a pèrdua de força, mobilitat limitada i afeccions que requereixen tractament o baixa. L’evolució depèn de la lesió, l’exposició i les característiques individuals.
El treball pot ser causa principal, factor contribuent o element agreujant. Per això no ha d’atribuir-se automàticament qualsevol dolor a l’ocupació ni descartar-se perquè existeixi una condició prèvia. L’avaluació preventiva estudia l’exposició real i la vigilància de la salut aporta informació individual i col·lectiva, respectant la confidencialitat.
La lumbàlgia relacionada amb el treball i el síndrome del túnel carpià requereixen valorar demandes diferents. L’avaluació ergonòmica caracteritza les tasques, mentre que el diagnòstic i l’adaptació individual necessiten criteri sanitari.
El protocol TMERT de Xile organitza la identificació, avaluació i vigilància dels factors musculoesquelètics. La tercera versió requereix revisar tasques i exposicions amb els instruments oficials vigents.
Diferències entre TME, símptoma i malaltia professional
Un símptoma és una manifestació, com a dolor, formigueig o rigidesa; pot advertir d’un problema, però no equival per si sol a un diagnòstic. Un TME és l’alteració musculoesquelètica identificada clínicament o considerada en l’avaluació sanitària. Una malaltia professional és una qualificació jurídica subjecta, a Espanya, als requisits de la Llei General de la Seguretat Social i al quadre del Reial decret 1299/2006.
També convé distingir prevenció de tractament. La fisioteràpia o l’atenció mèdica poden ser necessàries, però no substitueixen la correcció de la tasca. Si es manté una exposició inadequada, actuar únicament sobre la persona trasllada el problema i pot afavorir la recurrència. La prioritat preventiva és eliminar o reduir els factors a l’origen.
Factors de risc freqüents
Entre els factors biomecànics destaquen la manipulació manual de càrregues, les postures forçades o mantingudes, els moviments repetitius, l’aplicació de força i les vibracions. Influeixen també la durada, freqüència, ritme, pauses i temps de recuperació. Les condicions ambientals, l’espai, el disseny d’eines i la possibilitat de regular el lloc poden modificar l’exposició.
Els factors organitzatius i psicosocials també importen: altes demandes, baixa autonomia, escàs suport o pressió temporal poden augmentar tensió i dificultar la recuperació. L’edat, experiència, capacitats i estat de salut han de considerar-se sense usar característiques personals per a ocultar un disseny deficient. Un mateix lloc pot combinar diversos factors; avaluar-los per separat pot infravalorar el risc acumulat.
Com s’identifica i avalua
L’avaluació comença observant el treball real, no sols el procediment escrit. Es descriuen tasques, cicles, pesos, forces, postures, distàncies, ritmes, temps i població exposada. També es revisen molèsties comunicades, danys, rotacions i canvis de producció. La participació dels qui fan la tasca ajuda a detectar variabilitat, ajustos informals i moments crítics.
L’INSST proposa seleccionar el mètode segons el factor: manipulació, empenta i tracció, repetitivitat, postura o mobilització de persones, entre altres. Pot emprar-se una identificació inicial, una avaluació ràpida i, si no és concloent, una avaluació detallada. El mètode ha de ser adequat a la situació i aplicat per personal competent. Després d’implantar mesures es repeteix l’observació per a comprovar si l’exposició disminueix i si apareixen nous riscos.
Com es prevé
La prevenció segueix una jerarquia. Primer s’elimina la manipulació o l’esforç innecessari mitjançant redisseny, mecanització o canvis de procés. Després es redueixen pesos, abastos, forces i repetició; es millora l’altura i disposició; s’incorporen ajudes; i s’organitza el treball per a permetre recuperació. La formació ensenya a utilitzar el sistema dissenyat, però no compensa una tasca físicament inadequada.
Les pauses i rotacions només són eficaces si redueixen realment l’exposició; alternar tasques amb la mateixa càrrega muscular no constitueix recuperació. Les ajudes tècniques han d’avaluar-se i mantenir-se. La vigilància de la salut específica pot detectar precoçment efectes i persones especialment sensibles, i els seus resultats col·lectius han d’alimentar l’avaluació sense revelar dades clíniques.
Exemple pràctic
En una zona de preparació de comandes, el personal aixeca caixes des de palets baixos, gira el tronc i les col·loca per sobre de l’espatlla. S’observen repeticions freqüents i molèsties lumbars i d’espatlla. L’avaluació confirma que la combinació d’altura, abast, pes, gir i ritme requereix intervenció.
L’empresa eleva els palets, situa els destins entre genoll i espatlla, redueix el pes unitari, incorpora una ajuda per a les càrregues menys manejables i reorganitza el proveïment per a evitar pics. Després forma al personal en el nou mètode i verifica el seu ús. El seguiment compara exposició, incidències i molèsties col·lectives, i revisa l’avaluació quan canvia el format de les caixes. Lliurar únicament una xerrada de «higiene postural» hauria deixat intactes les causes principals.
Marc normatiu a Espanya
La Llei 31/1995 obliga a evitar riscos, avaluar-los quan no puguin evitar-se i adaptar el treball a la persona, en particular respecte a la concepció de llocs, elecció d’equips i mètodes de treball. El Reial decret 39/1997 regula l’avaluació i planificació. Per a exposicions concretes, el Reial decret 487/1997 estableix disposicions sobre manipulació manual de càrregues amb risc, especialment dorsolumbar, i el Reial decret 488/1997 aborda els equips amb pantalles de visualització.
La regulació aplicable depèn de la tasca i pot incloure equips, vibracions o altres condicions. Les guies tècniques de l’INSST proporcionen criteris no vinculants per a facilitar l’aplicació dels reials decrets; la guia de manipulació manual de càrregues va ser actualitzada en 2024. El marc legal no fixa un únic mètode universal per a tots els TME: exigeix un procediment que proporcioni confiança i permeti decidir mesures adequades.
