Què és la GTC 45
La GTC 45 és una guia d’ICONTEC per a organitzar la identificació de perills i valoració de riscos en seguretat i salut. La segona actualització de 2012 constitueix una referència àmpliament utilitzada a Colòmbia. La seva aplicació es relaciona amb la IPER, però ha de distingir-se l’objectiu preventiu de l’eina triada per a documentar-lo.
La guia no ha de presentar-se com una llei ni com l’única metodologia vàlida per a qualsevol situació. El Decret 1072 de 2015 exigeix una metodologia sistemàtica amb abast adequat a processos, tasques i persones. La selecció ha de permetre identificar perills, valorar riscos i establir controls, considerant a més les exigències tècniques específiques que corresponguin.
Informació necessària abans de valorar
La qualitat de l’avaluació comença per conèixer el treball. Convé observar activitats normals i no habituals, conversar amb els qui les realitzen i revisar canvis, incidents i condicions d’exposició. Una descripció basada únicament en el nom del càrrec pot ocultar operacions rellevants, com a neteja, ajust, desplaçaments o intervenció davant fallades del procés.
La identificació de perills ha d’explicar què pot causar mal, a qui i en quines circumstàncies. És diferent registrar «risc mecànic» que descriure l’accés d’una mà a una zona mòbil durant una tasca determinada. La segona formulació permet examinar controls i decidir accions; la primera pot resultar massa àmplia per a orientar la prevenció.
Lògica de valoració
La guia combina nivells de deficiència i exposició per a obtenir un nivell de probabilitat, i relaciona aquest nivell amb les conseqüències per a valorar el risc. En la seva notació, NP = ND × NE i NR = NP × NC. Els valors i interpretacions han d’aplicar-se amb les taules i condicions de l’edició utilitzada, sense reconstruir escales de memòria.
El càlcul és només una part de l’anàlisi. Qui avalua necessita justificar les entrades i reconèixer incerteses. Si no es coneix la freqüència real d’una tasca o l’eficàcia d’un control, assignar un número no elimina aquesta falta d’informació. La decisió ha d’indicar què se sap, què falta comprovar i com s’obtindrà evidència addicional.
Controls existents i mesures proposades
És essencial distingir mesures ja implantades de propostes pendents. Un equip adquirit però encara no instal·lat no redueix l’exposició actual. Tampoc basta esmentar un procediment si les condicions observades impedeixen seguir-lo. L’avaluació ha de reflectir l’estat real, perquè la prioritat d’intervenció no depengui de proteccions que només existeixen en el paper.
La jerarquia de controls ajuda a estudiar eliminació, substitució i solucions tècniques abans de dependre exclusivament d’instruccions o equips personals. La selecció necessita considerar eficàcia, compatibilitat i manteniment. Després d’implantar una mesura s’ha de comprovar el seu funcionament i revisar si introdueix noves dificultats, com a accessos perillosos per a neteja o sobrecàrrega en una altra tasca.
Quan fa falta avaluació específica
Una matriu general no substitueix mesuraments de higiene industrial, estudis ergonòmics o instruments psicosocials exigibles. Si existeix exposició a soroll, substàncies o esforços, pot ser necessari aprofundir amb mètodes específics i personal competent. El resultat general serveix per a reconèixer la necessitat i prioritzar la seva atenció, no per a declarar compliment de límits sense evidència adequada.
Tampoc ha d’interpretar-se una categoria de risc com a probabilitat estadística exacta d’accident. Les escales ajuden a ordenar decisions dins d’un mètode i context definits. Comparar números entre matrius amb criteris distints pot induir errors. Per això, convé conservar la versió metodològica i les regles utilitzades en presentar resultats a direcció o a altres àrees.
Exemple pràctic
En un exemple hipotètic, una empresa revisa la recepció de materials. L’observació identifica que una persona entra en una zona de maniobra per a comprovar etiquetes mentre es mou la càrrega. L’avaluació descriu aquesta interacció i els controls existents, en lloc d’agrupar tota l’activitat sota una única fila genèrica de transport intern.
L’equip estudia canviar el punt de comprovació i separar moviments de persones i càrregues. La mesura s’incorpora al pla anual del SG-SST, amb responsable i verificació. Després d’implantar-la, s’observa una recepció representativa per a comprovar que la solució funciona i que no desplaça el problema a una altra fase del procés.
Participació i actualització
Les persones que fan el treball poden explicar excepcions, dreceres imposades pel procés i canvis de condicions. La seva participació permet contrastar l’avaluació documental amb la pràctica. El responsable tècnic ha d’integrar aquesta informació sense confondre opinió individual amb evidència suficient, recorrent a observació o mesurament quan resulti necessari per a resoldre dubtes rellevants.
L’avaluació necessita revisió davant canvis i dins de les obligacions d’actualització aplicables. És útil conservar versions i motius de modificació: nova tasca, incident, resultat de mesurament o millora implantada. Així pot distingir-se una reducció real del risc d’un simple canvi en la manera de puntuar o descriure l’activitat.
Errors freqüents
Són errors habituals copiar matrius d’una altra organització, valorar càrrecs sense tasques i reduir puntuacions per a millorar la presentació. També ho és convertir totes les mesures en capacitació i ús d’EPP, sense estudiar alternatives de major eficàcia. Una matriu extensa no és necessàriament una avaluació completa si les seves files no permeten decidir actuacions concretes.
La utilitat de la GTC 45 depèn de la seva aplicació competent i de la connexió amb controls reals. El document ha de facilitar comprendre els riscos, assignar prioritats i seguir resultats. L’avaluació perd valor quan acaba en guardar el full de càlcul i no influeix en el disseny, l’organització o l’execució del treball.
