Identificació de perills

Què és la identificació de perills

El Reial decret 39/1997 estructura el procediment d’avaluació en tres fases: identificació dels perills, valoració del risc amb criteris objectius i conclusions sobre la necessitat d’adoptar mesures. La identificació és la fase de partida i condiciona tota la resta: un perill no identificat no s’avalua, no es controla i no apareix en la planificació preventiva. Les Directrius bàsiques de l’INSST la situen com a etapa 1 i la descriuen com la identificació de les condicions de treball que, per les seves característiques, són susceptibles de generar un mal sobre la persona treballadora.

Una identificació ben feta és sistemàtica, perquè cobreix tots els llocs, tasques i persones i no sols l’evident; descriptiva, perquè nomena el perill amb la seva font, la situació d’exposició i la forma del mal; participativa, perquè consulta als qui fan el treball i als seus representants; i prèvia a la valoració, perquè no exigeix mesurar ni quantificar, sinó reconèixer i registrar. L’historial d’accidents ajuda, però no substitueix l’observació del treball real.

A Espanya la identificació s’integra en l’avaluació de riscos que exigeix l’article 16 de la Llei 31/1995 i forma part de la documentació preventiva de l’empresa. A la Unió Europea deriva de la Directiva 89/391/CEE. A Iberoamèrica el mateix procés sol denominar-se IPER o IPERC i es documenta en matrius amb format propi; als Estats Units, la OSHA ho denomina identificació de perills i avaluació en les seves pràctiques recomanades, que són orientacions tècniques i no normativa aplicable a Espanya.

Diferències entre identificació de perills, avaluació de riscos e IPER

Els tres termes es confonen perquè descriuen moments d’un mateix procés i perquè la terminologia canvia segons el país i la norma de referència.

• Identificació de perills. Reconeixement i descripció de les fonts i situacions capaces de causar mal. Respon a què pot danyar, a qui i com. No assigna encara un nivell de risc.
• Avaluació de riscos. Procés complet que, a partir dels perills identificats, estima la magnitud dels riscos que no han pogut evitar-se i conclou quines mesures són necessàries. Respon a quant risc existeix i amb quina prioritat ha d’actuar-se.
• IPER. Denominació habitual al Perú, Colòmbia, Xile i altres països iberoamericans de la identificació de perills i avaluació de riscos reunides en una matriu única; quan incorpora els controls es denomina IPERC. És el mateix procés amb una altra forma documental.

Regla pràctica: si el resultat és una llista descriptiva de perills per lloc o tasca, s’està identificant; si el resultat inclou probabilitat, severitat i prioritat, s’està avaluant.

Com es realitza la identificació de perills

La identificació s’organitza per unitats d’anàlisis: llocs de treball, tasques o processos i, en activitats molt variables, fases o operacions concretes. Per a cada unitat es descriu el treball real i no sols el procediment escrit, i es contrasten les condicions observades amb les famílies de perills possibles: de seguretat, físics, químics, biològics, ergonòmics i psicosocials.

L’abast ha d’incloure l’operació normal i també les situacions no habituals o esporàdiques: manteniment, reparació, neteja, arrencada i parada, avaries i emergències previsibles. Ha de considerar a totes les persones que poden veure’s afectades, incloses contractistes, personal temporal i visitants, i als qui siguin especialment sensibles per les seves característiques personals o estat biològic, com exigeix l’article 4 del Reial decret 39/1997.

1. Definir l’abast i les unitats d’anàlisis (centres, llocs, tasques, processos), amb les persones implicades i els responsables de cada fase.
2. Recopilar la informació existent: manuals d’instruccions, fitxes de dades de seguretat, informes d’inspecció, registres de manteniment, avaluacions anteriors, dades d’accidents i incidents i resultats de la vigilància de la salut.
3. Observar el treball en el seu lloc i en les seves condicions reals, incloses les tasques no rutinàries, i contrastar-lo amb el documentat.
4. Consultar a les persones treballadores i als delegats de prevenció, que tenen dret a ser consultats sobre el procediment i a acompanyar al personal tècnic durant les avaluacions.
5. Descriure cada perill amb precisió: font, situació d’exposició, persones exposades i mal possible, amb un llenguatge concret i verificable.
6. Registrar el resultat en un format traçable que permeti passar a la valoració del risc i actualitzar la llista quan canviïn les condicions.

Les Directrius bàsiques de l’INSST recomanen secundar-se en llistes de revisió mèdica, entrevistes, qüestionaris, fotografies i vídeos com a eines auxiliars. Cap d’elles substitueix l’observació directa ni el criteri tècnic de qui avalua.

Tècniques i fonts d’informació més utilitzades

No existeix una tècnica única. L’elecció depèn del tipus d’activitat, de la família de perills i de la informació disponible, i en la pràctica les tècniques es combinen:

• Anàlisi documental. Manuals d’equips, fitxes de dades de seguretat, instruccions de treball, informes d’inspecció i auditoria, avaluacions i mesuraments previs.
• Inspecció i observació del treball. Visites planificades al lloc, observacions de tasques i recorreguts de seguretat, recolzats en llistes de revisió mèdica adaptades a l’activitat.
• Consulta i participació. Entrevistes, qüestionaris i reunions amb persones treballadores, comandaments i delegats de prevenció. En els perills psicosocials, la consulta és la principal font d’identificació.
• Anàlisi de successos. Investigació d’accidents, incidents i situacions de risc comunicades. Les dades de sinistralitat i de vigilància de la salut revelen perills que la inspecció no va detectar.
• Anàlisi de tasques i de canvis. Descomposició d’una tasca en passos i revisió d’un procés abans d’introduir equips, substàncies, tecnologia o canvis organitzatius, per a identificar els perills nous abans que existeixi exposició.

Per a perills higiènics, ergonòmics o psicosocials la identificació sol requerir coneixement especialitzat; per a perills de seguretat, l’observació directa i els qüestionaris de revisió mèdica cobreixen la major part dels casos. Les llistes genèriques ajuden a no oblidar famílies de perills, però no demostren que s’hagi observat el treball real.

Com es documenta i es manté actualitzada

La identificació forma part de l’avaluació de riscos que, a Espanya, ha de documentar-se i conservar-se a la disposició de l’autoritat laboral. Un registre útil d’identificació compleix, com a mínim, aquestes condicions:

1. Identifica el centre, el lloc o la tasca i la data de la identificació.
2. Descriu cada perill amb la seva font, la situació d’exposició i el mal possible.
3. Indica les persones o col·lectius exposats, inclosos els especialment sensibles.
4. Recull les mesures de control ja existents en el moment de la identificació.
5. Identifica qui ha realitzat la identificació i a qui s’ha consultat, i enllaça cada perill amb la seva valoració posterior i amb la planificació de mesures.
6. Conserva les versions anteriors per a mantenir la traçabilitat dels canvis.

La llista de perills no és estàtica. Ha de revisar-se quan es detectin danys a la salut, quan els controls periòdics mostrin que les mesures són inadequades o insuficients, quan canviïn les condicions de treball, els equips, les substàncies o l’organització, i amb la periodicitat acordada amb els representants dels treballadors, segons l’article 6 del Reial decret 39/1997. Davant un perill amb capacitat de causar un mal greu i imminent, s’adopten mesures immediates i es registra la situació per a la seva anàlisi posterior.

Marc normatiu a Espanya i Unió Europea

• Llei 31/1995, articles 15, 16 i 18. Obliguen a evitar els riscos i avaluar els que no puguin evitar-se, a realitzar una avaluació inicial que tingui en compte l’activitat, els llocs i les persones que els ocupen, a repetir-la en triar equips o substàncies o en condicionar els llocs de treball, i a informar dels riscos identificats.
• Reial decret 39/1997, articles 3 a 7. Defineixen l’avaluació com el procés dirigit a estimar la magnitud dels riscos que no hagin pogut evitar-se, fixen el seu contingut per lloc de treball, situen la identificació de perills com a primera fase del procediment i regulen la seva revisió i documentació.
• Llei 31/1995, articles 33 i 36. Consulta a les persones treballadores sobre el procediment d’avaluació i dret dels delegats de prevenció a acompanyar al personal tècnic durant les avaluacions.
• Directiva 89/391/CEE, articles 6 i 9. Obligació general de l’empresari d’avaluar els riscos per a la seguretat i la salut i de disposar d’una avaluació documentada; és la base del marc espanyol i de les eines OiRA d’EU-OSHA.

En altres àmbits, la OIT inclou la identificació de perills en les directrius ILO-OSH 2001 i l’OSHA dels Estats Units la recull com a element central de les seves pràctiques recomanades per a programes de seguretat i salut. Ambdues són referències tècniques, no normativa aplicable a Espanya.