Espais confinats

Què és un espai confinat

La definició es basa en tres característiques que han de concórrer: l’espai és prou gran perquè una persona entre i faci un treball, té mitjans d’accés i sortida limitats o difícils, i no està dissenyat per a ser ocupat de forma continuada. A elles s’afegeix la possibilitat d’una atmosfera perillosa per deficiència o excés d’oxigen, per presència de gasos o vapors tòxics o per inflamabilitat, i altres riscos com el sepultament per materials a granel, la inundació, l’atrapament per parts mòbils, l’electrocució, les caigudes i la calor.

Els accidents en espais confinats tenen dos trets que els distingeixen: són amb freqüència mortals, i amb freqüència moren diverses persones, perquè els qui intenten rescatar a la primera víctima entren sense protecció i sofreixen el mateix mal. L’atmosfera perillosa pot formar-se pel propi contingut anterior del recinte (fermentació, descomposició, restes de productes), pel treball que es realitza (soldadura, pintura, neteja amb dissolvents) o per infiltracions des de l’exterior, i pot canviar durant la intervenció.

En la normativa espanyola no existeix un reglament específic d’espais confinats. L’obligació deriva de la Llei 31/1995 (avaluació, planificació, formació, mesures d’emergència), del Reial decret 486/1997 sobre llocs de treball, del Reial decret 374/2001 sobre agents químics, del Reial decret 681/2003 sobre atmosferes explosives i de les disposicions sobre recurs preventiu, que consideren els treballs en espais confinats entre les activitats que exigeixen la seva presència. L’INSST ha desenvolupat els criteris tècnics en la NTP 223 i en documents posteriors.

L’avaluació atmosfèrica ha de contemplar els agents que pugui generar o contenir el recinte, com sulfur d’hidrogen o monòxid de carboni quan correspongui. L’absència d’olor no permet declarar segura l’atmosfera.

L’entrada ha de vincular-se a un permís d’entrada amb verificacions concretes i criteris de suspensió. La mesurament d’atmosferes perilloses ha de cobrir els agents reals i mantenir-se conforme als canvis possibles durant el treball.

El rescat en espais confinats ha de planificar-se abans d’autoritzar l’entrada, considerant accessos, perills i capacitat de resposta. No n’hi ha prou amb disposar de material si l’extracció i la protecció dels qui intervenen no s’han comprovat.

Riscos principals

• Deficiència d’oxigen. Per consum (oxidació, combustió, fermentació), desplaçament per altres gasos o absorció; per sota del 19,5 per cent d’oxigen es considera atmosfera deficient, i la pèrdua de consciència pot ser immediata a concentracions baixes.
• Atmosferes tòxiques. Sulfur d’hidrogen en clavegueres i fosses, monòxid de carboni per combustió, diòxid de carboni per fermentació, vapors de dissolvents i productes de neteja, restes del contingut anterior.
• Atmosferes inflamables o explosives. Vapors de combustibles, gasos de fermentació, pólvores combustibles; qualsevol font d’ignició pot provocar l’explosió.
• Enriquiment d’oxigen. Per fugides d’equips d’oxitall; augmenta la inflamabilitat de roba i materials.
• Riscos físics. Engullimiento en sitges, inundació en pous i col·lectors, atrapament per agitadors o cintes, caigudes en l’accés, calor i humitat, soroll amplificat, electrocució en recintes humits.

Procediment de treball

1. Identificació i inventari dels espais confinats del centre, amb senyalització i control d’accés.
2. Avaluació específica de cada intervenció: contingut anterior, treballs a realitzar, atmosfera previsible, mitjans d’accés, comunicació i rescat.
3. Permís d’entrada emès per una persona autoritzada, que recull les condicions, els mesuraments, les mesures i les persones implicades, amb validesa limitada en el temps.
4. Aïllament i consignació: tancament i bloqueig de canonades, vàlvules i alimentacions elèctriques i mecàniques; buidatge, neteja i purga.
5. Mesurament de l’atmosfera abans d’entrar i en continu durant el treball, amb detector calibrat d’oxigen, gasos inflamables i tòxics previsibles, mesurant a diferents altures.
6. Ventilació forçada prèvia i durant la intervenció; la ventilació no substitueix el mesurament.
7. Vigilància exterior permanent per una persona formada que no entra en cap cas, manté comunicació i activa el rescat.
8. Equips: arnès amb línia de rescat i trípode o dispositiu equivalent, protecció respiratòria adequada (aïllant quan l’atmosfera no és respirable o és incerta), il·luminació i eines antideflagrants quan escaigui.
9. Pla de rescat provat, amb mitjans propis o coordinats amb els serveis d’emergència; el rescat sense entrar és sempre la primera opció.
10. Tancament del permís, retirada d’equips i registre de la intervenció.

Aplicació organitzativa

• Procediment escrit. Aprovat per la direcció, amb definició d’espais, rols (persona autoritzadora, entrant, vigilant, rescatador), model de permís i equips.
• Formació específica. Teòrica i pràctica per a entrants i vigilants, inclòs l’ús de detectors, protecció respiratòria i tècniques de rescat; reciclatge periòdic.
• Equips. Detectors calibrats i verificats, equips de rescat revisats, protecció respiratòria adequada al risc i mantinguda.
• Contractistes. La majoria de les intervencions les realitzen empreses externes; la coordinació d’activitats empresarials ha de garantir que coneixen el recinte, apliquen el procediment i disposen de mitjans de rescat.
• Recurs preventiu. Presència obligatòria quan el treball es qualifica com d’especial risc, amb capacitat per a paralitzar la intervenció.

Límits i errors freqüents

1. Entrar sense mesurar, o mesurar només a l’inici i no durant el treball, quan l’atmosfera pot canviar en minuts.
2. Confiar en la ventilació o en l’absència d’olor com a indicador de seguretat.
3. Intentar el rescat entrant sense protecció respiratòria: és la causa de la majoria de les morts múltiples.
4. Utilitzar màscares amb filtre en atmosferes amb deficiència d’oxigen o de composició desconeguda, on només protegeix un equip aïllant.
5. No aïllar les alimentacions, amb el que el recinte pot omplir-se o els elements mòbils posar-se en marxa durant la intervenció.
6. Considerar que un recinte petit, obert o d’intervenció breu no és un espai confinat i ometre el procediment.

El criteri d’oxigen del 19,5 per cent i els valors de referència per a gasos tòxics i inflamables han de prendre’s de la documentació tècnica actualitzada de l’INSST i dels límits d’exposició professional vigents, i adaptar-se a cada intervenció.

Marc normatiu i referències tècniques a Espanya

• Llei 31/1995, articles 16, 20 i 32 bis. Avaluació i planificació, mesures d’emergència i presència de recursos preventius.
• Reial decret 39/1997, article 22 bis. Presència de recursos preventius en activitats d’especial risc, entre elles els treballs en espais confinats.
• Reial decret 374/2001. Avaluació i control d’agents químics, incloses les atmosferes perilloses.
• Reial decret 681/2003. Protecció enfront dels riscos derivats d’atmosferes explosives en el lloc de treball.
• NTP 223: Treballs en recintes confinats (INSST). Definició, riscos i mesures preventives de referència.

Als Estats Units, la norma OSHA 29 CFR 1910.146 sobre espais confinats que requereixen permís és una referència internacional habitual, sense vigència a Espanya. A Colòmbia, la Resolució 0491 de 2020 regula els treballs en espais confinats.