Matriu de riscos

Què és una matriu de riscos

Una matriu de riscos és una taula de doble entrada. En un eix se situa la probabilitat o freqüència amb la qual pot materialitzar-se el mal i en l’altre la severitat o gravetat de les seves conseqüències. Cada cel·la resultant representa un nivell de risc (per exemple, trivial, tolerable, moderat, important o intolerable) i porta associat un criteri d’actuació: des de no requerir mesures addicionals fins a exigir la paralització del treball fins que es redueixi el risc.

La seva utilitat està en la comparabilitat. Quan els riscos d’un centre es valoren amb la mateixa escala, la matriu permet ordenar-los, justificar prioritats i explicar a la direcció i a la representació dels treballadors per què unes mesures van abans que unes altres. També facilita el seguiment: en reavaluar després d’aplicar una mesura, el desplaçament d’una cel·la a una altra mostra si el control ha estat eficaç.

A Espanya la matriu no està imposada per la normativa. El Reglament dels Serveis de Prevenció exigeix un procediment d’avaluació amb criteris objectius i permet utilitzar mètodes o criteris recollits en normes, guies de l’INSST o normes internacionals quan no existeixi normativa específica. La matriu probabilitat per severitat que proposa l’INSST des del seu document d’avaluació de riscos de l’any 2000 és la més estesa, però conviu amb mètodes específics per agent i amb matrius de major granularitat com la de la NTP 330.

Diferències entre matriu de riscos, avaluació de riscos e IPER

Els tres termes s’empren sovint com a sinònims, sobretot a Iberoamèrica, però descriuen coses distintes.

• Matriu de riscos. Eina de valoració i presentació: creua probabilitat i severitat, assigna nivells i prioritats. No identifica perills per si mateixa ni substitueix l’anàlisi tècnica.
• Avaluació de riscos. Procés complet exigit per la normativa: identificació de perills, estimació i valoració del risc i conclusió sobre les mesures necessàries. La matriu és només un instrument dins de la fase de valoració.
• IPER o IPERC. Denominació habitual al Perú, Colòmbia, Xile i altres països del document que reuneix identificació de perills, avaluació de riscos i, en la seva variant IPERC, els controls; es presenta normalment en format de matriu per lloc o tasca.

Regla pràctica: la matriu respon a quant risc hi ha i amb quina urgència actuar; l’avaluació respon a més a quins perills existeixen, a qui afecten i quines mesures concretes s’adoptaran. Una matriu sense identificació rigorosa ni mesures planificades és un quadre buit de contingut preventiu.

Com es construeix i s’utilitza una matriu de riscos

La construcció exigeix definir prèviament les escales. La probabilitat sol expressar-se en tres o cinc nivells (per exemple, baixa, mitjana i alta, o des d’improbable fins a gairebé segur) i la severitat en altres punts (des de lleugerament nociu fins extremadament nociu, o des de lesió lleu sense baixa fins a mort). Cada nivell ha de descriure’s amb criteris verificables, no sols amb adjectius, perquè dos tècnics distints arribin a resultats semblants.

Amb les escales definides, l’ús de la matriu segueix una seqüència:

1. Partir d’una identificació de perills completa per lloc, tasca o procés, amb les persones exposades i les mesures existents.
2. Estimar per a cada perill la probabilitat que el mal ocorri, considerant la freqüència i durada de l’exposició i la fiabilitat dels controls actuals.
3. Estimar la severitat del mal més probable, no el pitjor imaginable ni el més benigne, i documentar el criteri.
4. Situar el risc en la cel·la corresponent i llegir el nivell i l’acció associada.
5. Registrar qui ha valorat, amb quina informació i quan, i enllaçar cada risc no acceptable amb la planificació de mesures.
6. Reavaluar després d’aplicar mesures, davant canvis o danys a la salut, i comprovar que el nivell descendeix de manera real i no sols sobre el paper.

Les Directrius bàsiques de l’INSST adverteixen que els mètodes semiquantitatius ajuden a prioritzar, però no substitueixen els criteris legals ni els valors límit: si una norma fixa un límit o una obligació, la matriu no pot rebaixar la prioritat per sota del que exigeix la llei.

Tipus de matrius més utilitzats

No existeix una única matriu vàlida. Les més freqüents en la pràctica preventiva són:

• Matriu 3 x 3 de l’INSST. Probabilitat baixa, mitjana o alta enfront de severitat lleugerament nociva, nociva o extremadament nociva; produeix cinc nivells de risc, de trivial a intolerable, amb accions i temporització associades. És la base de la majoria d’avaluacions generals a Espanya.
• Matriu 5 x 5. Cinc nivells en cada eix, habitual en sistemes de gestió certificats i en grans organitzacions; permet discriminar millor entre riscos moderats, però exigeix criteris més precisos per a no introduir falsa exactitud.
• Sistema de nivells de la NTP 330. En lloc d’estimar la probabilitat directament, la descompon en nivell de deficiència (obtingut amb qüestionaris de revisió mèdica) i nivell d’exposició; combinats amb el nivell de conseqüències generen un nivell de risc i un nivell d’intervenció.
• Matrius IPER i IPERC. Formats per lloc o tasca utilitzats al Perú, Colòmbia, Xile o Mèxic que integren en files cada perill amb el seu risc, la seva valoració i els controls existents o proposats; al Perú, els formats referencials del sistema de gestió inclouen aquesta matriu.
• Matrius específiques per agent. Per a riscos químics, ergonòmics o psicosocials la matriu general se substitueix o complementa amb mètodes propis (per exemple, avaluació qualitativa d’agents químics o mètodes ergonòmics validats), perquè la probabilitat i la severitat s’estimen amb paràmetres distints.

L’elecció depèn de la grandària de l’organització, de la perillositat de l’activitat i de la cultura de gestió. El rellevant no és el nombre de cel·les, sinó que les escales estiguin definides, s’apliquin de manera coherent i produeixin decisions.

Limitacions i errors freqüents

La matriu simplifica una realitat complexa i pot induir errors si s’usa sense criteri:

1. Confondre l’escala amb una mesura: dos riscos en la mateixa cel·la poden requerir mesures de cost i urgència molt distints.
2. Estimar la probabilitat sense dades d’exposició ni historial d’incidents, o la severitat amb el pitjor cas imaginable, la qual cosa distorsiona les prioritats.
3. Rebaixar el nivell de risc per la mera existència d’EPI o d’un procediment, sense comprovar que s’usen i funcionen.
4. Aplicar una matriu general a agents que exigeixen mesurament o mètodes específics, com a soroll, agents químics o vibracions.
5. Presentar la matriu com a document final, sense les mesures, terminis i responsables que exigeix la planificació preventiva.
6. No revisar-la després de canvis d’equips, processos, organització o després de danys a la salut.

Un ús correcte documenta les hipòtesis de cada valoració, contrasta els resultats amb requisits legals i tècnics, i conserva les versions anteriors per a mantenir la traçabilitat de com ha evolucionat cada risc.

Marc normatiu a Espanya i referències internacionals

• Reial decret 39/1997, articles 3 a 7. Defineixen l’avaluació com el procés d’estimar la magnitud dels riscos no evitables, exigeixen un procediment amb criteris objectius i permeten utilitzar mètodes, normes i guies tècniques quan no existeixi normativa específica; la matriu és un d’aquests mètodes, no una obligació.
• Llei 31/1995, articles 15 i 16. Fixen els principis de l’acció preventiva i l’obligació d’avaluar els riscos i planificar les mesures; la priorització que produeix la matriu ha de respectar aquests principis.
• Directrius bàsiques per a l’avaluació de riscos laborals (INSST, 2021). Situen la valoració del risc com a etapa posterior a la identificació i adverteixen dels límits dels mètodes semiquantitatius enfront dels requisits legals.
• Resolució Ministerial 050-2013-TR (el Perú). Aprova els formats referencials dels registres del sistema de gestió de SST, entre ells el format de matriu d’identificació de perills, avaluació de riscos i controls (IPERC); és el marc peruà, no aplicable a Espanya.

A Colòmbia, Xile o Mèxic el sistema de gestió exigeix igualment una metodologia documentada d’identificació de perills i valoració de riscos, amb formats propis de cada país. Les normes ISO 45001 i ISO 31010 descriuen tècniques de valoració, però són referències tècniques d’adopció voluntària.