Què és el mètode What-if
What-if és una tècnica qualitativa per a examinar situacions que podrien alterar el funcionament previst d’un procés. Mitjançant preguntes hipotètiques, un equip identifica escenaris, causes plausibles, conseqüències i mesures existents. La pregunta inicia l’anàlisi; el resultat útil és una conclusió justificada sobre les actuacions necessàries.
La seva flexibilitat permet aplicar-ho a revisions focalitzades i canvis, entre altres usos. Aquesta mateixa flexibilitat exigeix preparació per a no dependre únicament del que algú recordi durant una reunió. El mètode ha de tenir abast, participants i criteris de registre definits, amb suficient informació sobre el treball que s’examina.
Preparar l’abast i la informació
L’equip determina quina instal·lació, operació o modificació estudiarà i en quines condicions. Han d’incloure’s els estats rellevants, com a arrencada, funcionament normal, parada i manteniment. Els plànols, procediments, materials i antecedents permeten formular preguntes concretes i evitar escenaris que no guarden relació amb el sistema.
És convenient revisar la informació abans de la sessió i assenyalar llacunes. Si una dada condiciona una conclusió, es registra com a pendent i s’assigna la seva comprovació. L’absència de documentació no ha de transformar-se en una resposta favorable per consens. També cal reservar temps per a revisar interfícies amb altres activitats o subministraments.
Formular preguntes que permetin analitzar
Una pregunta útil descriu una desviació concreta: pèrdua d’un subministrament, seqüència incorrecta, material no previst o indisponibilitat d’una funció. Ha de ser prou precisa perquè l’equip pugui explicar què succeeix després. Preguntar simplement si tot és segur no permet construir un escenari ni avaluar controls.
La sessió pot organitzar-se per fases, equips o categories de desviació, utilitzant llistes de suport adaptades. Aquestes llistes ajuden a comprovar cobertura, però no substitueixen el coneixement del procés. És important incloure condicions infreqüents i tasques auxiliars, on les persones poden quedar exposades de manera distinta al funcionament habitual.
Revisar causes, conseqüències i controls
Per a cada escenari es documenten causes plausibles i conseqüències rellevants per a les persones. Després s’examina quines mesures impedeixen que avanci o limiten els seus efectes. Ha de diferenciar-se una protecció existent i comprovada d’una millora proposada que encara no està implantada.
La resposta també necessita contemplar fallades de controls i dependències. Dues mesures poden compartir alimentació, sensor o actuació humana. Enumerar-les com si fossin barreres independents pot exagerar la protecció. Quan la relació resulta complexa, convé traslladar la qüestió a un arbre de fallades o un altre estudi amb el detall necessari. Una fitxa de treball pot separar pregunta, causa, conseqüència, control existent, evidència i acció pendent. Aquesta separació evita donar per instal·lada una mesura que només s’ha proposat. També permet revisar després quina conclusió va canviar en obtenir una dada nova, sense perdre la traçabilitat de l’anàlisi inicial.
Participació i qualitat de la sessió
L’anàlisi reuneix perfils amb coneixement complementari de disseny, operació, manteniment i prevenció. L’experiència dels qui fan la tasca permet detectar diferències entre el procediment escrit i el treball real. Una coordinació adequada facilita que s’expressin dubtes sense convertir-les en atribucions personals de culpa.
La sessió ha de distingir fets, hipòtesis i opinions pendents de comprovació. Si apareixen desacords tècnics, convé registrar quina evidència permetrà resoldre’ls. L’objectiu no és acumular preguntes ni tancar totes les files durant la reunió, sinó produir decisions prou fonamentades i reconèixer on fa falta ampliar l’anàlisi.
Diferències amb HAZOP i altres mètodes
El HAZOP utilitza un examen sistemàtic de desviacions mitjançant paràmetres i paraules guia dins d’una estructura definida. What-if ofereix major flexibilitat en la formulació d’escenaris. Triar l’un o l’altre requereix considerar complexitat, informació disponible i finalitat; una reunió breu no reemplaça automàticament un estudi detallat necessari.
El AMFE se centra en funcions i modes de fallada. El Bow-tie ajuda a representar amenaces, barreres i conseqüències. Els resultats de What-if poden alimentar aquests mètodes o beneficiar-se d’ells, mantenint clares les seves diferències i les qüestions que cada anàlisi realment ha cobert.
Exemple pràctic
Abans de modificar una operació de transvasament, un equip pregunta què ocorreria si el recipient receptor no tingués la capacitat prevista. Revisa com s’identifica, quina informació utilitza la persona operadora i quina controls impedirien un ompliment incompatible. També estudia la disponibilitat real d’aquests controls durant la maniobra.
La revisió detecta que una comprovació depèn d’informació que no sempre arriba al lloc. Es defineix una millora del procés i una verificació abans d’implantar el canvi. L’escenari queda documentat amb el seu responsable i l’evidència requerida. L’exemple mostra un raonament preventiu, no una instrucció de disseny per a qualsevol instal·lació.
Accions, revisió i límits
Cada acció ha d’expressar què es farà, qui respon, quan es comprovarà i quina evidència permetrà tancar-la. La gestió del canvi ha d’incorporar els resultats rellevants abans d’introduir modificacions. Si s’ajorna una decisió, convé fer explícites les condicions provisionals i la seva avaluació corresponent.
Els errors freqüents són copiar preguntes genèriques, acceptar respostes sense evidència i considerar suficient una llarga llista de salvaguardes. What-if tampoc calcula per si sol una probabilitat numèrica. El seu valor resideix a explorar escenaris de forma disciplinada, detectar necessitats de millora i deixar un registre revisable de les decisions preventives.
