Protecció col·lectiva

Què és la protecció col·lectiva

Una mesura de protecció col·lectiva actua sobre l’entorn o sobre la font del perill i protegeix qualsevol persona que es trobi en la zona, estigui o no formada, sigui treballadora de l’empresa, contractista o visitant. Una barana impedeix la caiguda de qui s’acosta a la vora; una campana d’extracció retira el contaminant abans que arribi a la zona de respiració; un resguard fix impedeix l’accés a una part mòbil. En tots els casos la protecció no exigeix una acció de la persona ni depèn de la seva disciplina.

Aquesta característica explica la seva posició en la jerarquia de controls: la protecció col·lectiva forma part dels controls tècnics o d’enginyeria, per sobre de les mesures organitzatives i dels equips de protecció individual. L’article 15.1.h de la Llei 31/1995 ho converteix en obligació en exigir mesures que anteposin la protecció col·lectiva a la individual, i el Reial decret 773/1997 només admet l’ús d’EPI quan els riscos no poden evitar-se o limitar-se prou per mitjans tècnics de protecció col·lectiva o per mesures organitzatives.

La protecció col·lectiva no equival a eliminar el perill. La barana no suprimeix el desnivell ni el resguard l’energia de la màquina; tots dos redueixen la probabilitat d’exposició. Per això ha de mantenir-se, inspeccionar-se i respectar-se: una protecció col·lectiva retirada per a facilitar una tasca i no reposada és una de les causes més repetides d’accidents greus.

Diferències entre protecció col·lectiva, protecció individual i mesures organitzatives

Les tres famílies de mesures conviuen en qualsevol avaluació de riscos i es confonen amb freqüència en els plans de seguretat.

• Protecció col·lectiva. Mesura tècnica que protegeix diverses persones alhora i no depèn de la conducta individual: baranes, xarxes, resguards, extracció localitzada, tancaments acústics, apuntalaments.
• Protecció individual (EPI). Equip que porta o subjecta la persona per a protegir-se d’un o diversos riscos: arnès, casc, protecció auditiva o respiratòria. Només protegeix a qui ho usa i només si ho usa correctament.
• Mesures organitzatives. Procediments, senyalització, permisos, formació, limitació de temps o d’accessos. Redueixen l’exposició, però depenen del fet que es compleixin.

Regla pràctica: si la protecció funciona encara que la persona no faci res, és col·lectiva; si funciona només quan la persona la porta o la segueix, és individual o organitzativa. La llei exigeix esgotar la primera abans de recórrer a les altres dues.

Com se selecciona i s’implanta la protecció col·lectiva

La selecció parteix de l’avaluació de riscos i segueix la jerarquia de controls: primer es comprova si el perill pot eliminar-se o substituir-se; si no, s’estudia quina mesura tècnica el controla en origen o separa a les persones de la zona de perill. L’elecció ha de considerar totes les fases del treball, incloses les de muntatge, manteniment i desmuntatge de la pròpia protecció.

Els passos habituals són:

1. Identificar la zona o font de perill i a totes les persones que poden veure’s exposades, incloses contractistes i visitants.
2. Determinar la mesura col·lectiva adequada al risc (per exemple, barana enfront de caiguda d’altura, xarxa sota forjat, resguard amb enclavament en màquina, extracció localitzada en soldadura).
3. Comprovar que la mesura compleix els requisits tècnics aplicables: altura i resistència de baranes, normes de xarxes i bastides, distàncies de seguretat de resguards, cabals d’extracció.
4. Planificar la seva instal·lació de manera que la persona que la munta estigui també protegida, i preveure com es faran les tasques que exigeixin retirar-la temporalment.
5. Formar i informar les persones afectades sobre la funció de la protecció i sobre la prohibició d’anul·lar-la o retirar-la sense autorització i sense mesura substitutòria.
6. Inspeccionar periòdicament i després de qualsevol incident, i registrar les comprovacions.

Quan una protecció col·lectiva ha de retirar-se per a una operació concreta, l’avaluació ha de preveure la mesura alternativa (per exemple, arnès anticaigudes amb punt d’ancoratge verificat i presència de recurs preventiu) i el moment de reposició.

Tipus de protecció col·lectiva més freqüents

Les proteccions col·lectives s’agrupen segons el risc que controlen:

• Enfront de caigudes d’altura. Baranes rígides d’almenys 90 centímetres amb entornpeu i llistó intermedi, xarxes de seguretat, plataformes amb protecció perimetral, cobriment de buits, marquesines enfront de caiguda d’objectes.
• Enfront de riscos mecànics. Resguards fixos i mòbils amb enclavament, dispositius de protecció optoelectrònics, comandaments a dues mans, dispositius de parada d’emergència, closos perimetrals de cèl·lules robotitzades.
• Enfront d’agents químics i físics. Sistemes d’extracció localitzada, cabines i vitrines, tancaments i pantalles acústiques, apantallament enfront de radiacions, ventilació general.
• Enfront de riscos en obres i excavacions. Apuntalaments i talussos, passarel·les i accessos protegits, protecció de vores de forjat, senyalització i abalisament físic de zones de risc.
• Enfront de contactes elèctrics. Aïllament i allunyament de parts actives, envolupants, enclavaments d’accés a quadres i separació de circuits.

La senyalització, encara que a vegades s’agrupi amb les proteccions col·lectives, és una mesura complementària de caràcter organitzatiu: adverteix, però no impedeix l’exposició.

Manteniment, inspecció i responsabilitats

Una protecció col·lectiva només protegeix mentre està instal·lada, íntegra i adequada al risc. Per això la gestió preventiva ha de garantir:

1. Un inventari de les proteccions col·lectives existents en cada centre, especialment en obres i en instal·lacions amb el risc de caiguda.
2. Comprovacions periòdiques i després d’incidents, canvis de fase o condicions meteorològiques adverses, amb registre de resultats.
3. Un procediment per a autoritzar, controlar i reposar qualsevol retirada temporal.
4. La integració de les proteccions en la coordinació d’activitats empresarials, de manera que les contractistes coneguin quines proteccions existeixen i qui respon d’elles.
5. La presència de recurs preventiu quan la normativa ho exigeixi, per exemple en treballs amb el risc de caiguda d’altura.
6. La formació de les persones que munten, desmunten o inspeccionen les proteccions.

En obres de construcció, el Reial decret 1627/1997 assigna al contractista l’aplicació de les mesures i al coordinador de seguretat i salut el seu control, i fixa requisits concrets per a baranes, xarxes i proteccions de buits.

Marc normatiu a Espanya i Unió Europea

• Llei 31/1995, article 15.1.h. Obligació d’adoptar mesures que anteposin la protecció col·lectiva a la individual dins dels principis de l’acció preventiva.
• Reial decret 773/1997, article 4. Els equips de protecció individual només han d’utilitzar-se quan els riscos no puguin evitar-se o limitar-se prou per mitjans tècnics de protecció col·lectiva o per mesures d’organització del treball.
• Reial decret 486/1997, annex I. Requisits de les baranes i proteccions de buits i obertures en els llocs de treball: materials rígids, altura mínima de 90 centímetres i protecció que impedeixi el pas o lliscament per sota.
• Reial decret 1627/1997, annex IV part C. Proteccions col·lectives en obres: baranes o un altre sistema equivalent en plataformes i bastides amb el risc de caiguda superior a dos metres, amb altura mínima de 90 centímetres, vorell de protecció i passamans.
• Reial decret 2177/2004. Disposicions sobre treballs temporals en altura que donen prioritat a les mesures de protecció col·lectiva enfront de les de protecció individual i regulen baranes, bastides i escales.

La Directiva 89/391/CEE recull el mateix principi de prioritat de la protecció col·lectiva en el seu article 6.2. Les normes tècniques harmonitzades (per exemple, les relatives a xarxes de seguretat o a resguards de màquines) desenvolupen requisits de disseny que convé consultar en cada cas.