Què és l’equació d’aixecament de NIOSH
El National Institute for Occupational Safety and Health dels Estats Units va publicar en 1994 el manual d’aplicació de l’equació revisada d’aixecament, obra de Waters, Putz Anderson i Garg, que continua sent la referència del mètode. El seu objectiu és estimar el risc de lesió dorsolumbar associat a una tasca concreta d’aixecament manual i orientar el redisseny del lloc.
El mètode no fixa un pes màxim universal. Calcula, per a unes condicions determinades d’altura, allunyament, gir, freqüència i agafament, quant peso resulta recomanable aixecar, i compara aquest valor amb el pes real. El resultat d’aquesta comparació és l’índex d’aixecament.
A Espanya, la guia tècnica de l’INSST per a l’avaluació i prevenció dels riscos relatius a la manipulació manual de càrregues, en la seva edició de setembre de 2024, recull l’equació entre els mètodes recomanats per a les tasques d’aixecament, desplaçament i col·locació.
Què avalua i què no avalua
- Avalua. El risc dorsolumbar associat a una tasca d’aixecament manual realitzada amb les dues mans, en funció de la geometria de l’aixecament, la seva freqüència i l’agafament.
- Permet analitzar tasques simples, múltiples i compostes d’aixecament.
- No avalua l’empenta, l’arrossegament ni el transport de càrregues, que disposen de mètodes propis.
- No té en compte l’efecte acumulatiu dels aixecaments repetitius al llarg del temps, ni successos imprevistos com a relliscades, caigudes o sobrecàrregues inesperades.
- No és un límit legal. El Reial decret 487/1997 i la seva guia tècnica estableixen el marc obligatori a Espanya; l’equació és una eina d’avaluació dins d’aquest marc.
Quan no ha d’utilitzar-se
La documentació oficial delimita amb precisió els casos en els quals el mètode no resulta aplicable. No ha d’emprar-se quan existeix desplaçament, empenta o tracció de la càrrega, quan s’utilitzen carretons o pales, ni quan l’aixecament o la col·locació es realitza amb una sola mà, amb objectes inestables, durant més de vuit hores, en posició asseguda o agenollada, en espais reduïts, en condicions termohigromètriques desfavorables, amb moviments molt ràpids i bruscos o amb un coeficient de fregament entre sòl i calçat inferior a 0,4.
Tampoc està dissenyada per a la mobilització de persones ni per a la manipulació d’objectes freds, calents o bruts. Si la càrrega la manipulen dues o més persones, la tasca no pot avaluar-se amb aquest mètode. Fora d’aquestes condicions procedeix acudir a altres eines, com la norma ISO 11228-1 o les taules de forces màximes per a empenta i arrossegament.
Variables que intervenen
- Pes de la càrrega. Pes realment manipulat en la tasca avaluada.
- Distància horitzontal. Separació entre el punt mitjà de l’agafament i el punt mitjà entre els turmells, projectada sobre el sòl.
- Altura de la càrrega. Posició vertical de les mans a l’inici de l’aixecament.
- Desplaçament vertical. Diferència d’altura entre l’origen i la destinació de la càrrega.
- Angle d’asimetria. Gir del tronc respecte del pla sagital durant l’aixecament.
- Freqüència i durada. Nombre d’aixecaments per minut i temps durant el qual es manté la tasca.
- Qualitat de l’agafament. Facilitat per a subjectar la càrrega, segons la forma de l’objecte i l’existència d’anses.
Com es calcula
El límit de pes recomanat s’obté multiplicant una constant de càrrega per set factors, cadascun dels quals pren un valor comprès entre zero i un segons s’allunyi la situació real de les condicions òptimes:
LPR = LC · HM · VM · DM · AM · FM · CM, on LC és la constant de càrrega, HM el factor de distància horitzontal, VM el factor d’altura, DM el factor de desplaçament vertical, AM el factor d’asimetria, FM el factor de freqüència i CM el factor d’agafament.
La constant de càrrega és el pes màxim recomanat per a un aixecament realitzat des de la localització estàndard i en condicions òptimes, és a dir, en posició sagital, ocasional, amb bon agafament i amb un desplaçament vertical inferior a vint-i-cinc centímetres. El seu valor va quedar fixat en 23 quilograms seguint criteris biomecànics i fisiològics. Els valors concrets de cada factor multiplicador s’obtenen de les taules i expressions del manual oficial, que aquesta fitxa no reprodueix.
L’índex d’aixecament és el quocient entre el pes de la càrrega aixecada i el límit de pes recomanat calculat per a aquestes condicions.
Com s’interpreta l’índex d’aixecament
La documentació oficial adverteix que la funció de risc no està definida, per la qual cosa l’índex no permet quantificar amb precisió el grau de risc. Es consideren tres zones orientatives:
- Índex inferior a 1. Risc limitat: la majoria de les persones que fan la tasca no haurien de presentar problemes.
- Índex entre 1 i 3. Increment moderat del risc: algunes persones poden sofrir malalties o lesions, per la qual cosa la tasca ha de redissenyar-se o assignar-se amb control específic.
- Índex superior a 3. Increment acusat del risc: la tasca és inacceptable des del punt de vista ergonòmic i ha de modificar-se.
L’índex serveix a més per a comparar la severitat relativa de dues tasques i prioritzar el redisseny. Convé calcular-ho tant en l’origen com en la destinació de l’aixecament, perquè la condició més desfavorable pot estar en qualsevol dels dos punts.
Limitacions i errors freqüents
- Presentar la constant de 23 quilograms com un pes màxim legal. A Espanya, el valor de referència general del marc reglamentari és distint i el seu tractament correspon al Reial decret 487/1997 i a la seva guia tècnica.
- Aplicar l’equació a tasques d’empenta, arrossegament o transport, per a les quals no està dissenyada.
- Avaluar només l’origen de l’aixecament i ometre el destí.
- Ignorar les condicions d’exclusió, en particular l’aixecament amb una mà, a la gatzoneta, en espais reduïts o amb ambient tèrmic desfavorable.
- Utilitzar el mètode sense comprovar abans que el sòl i el calçat ofereixen un fregament suficient.
- Confondre un índex inferior a 1 amb l’absència de risc o amb l’exempció d’aplicar mesures d’organització i formació.
Exemple pràctic
En un magatzem de distribució, el personal de preparació de comandes col·loca caixes de nou quilograms des d’un palet situat en el sòl fins a una prestatgeria a l’altura de l’espatlla, amb gir de tronc i una freqüència elevada durant bona part del torn.
- Dades. Es registren les distàncies, altures, angle de gir, freqüència i qualitat de l’agafament en l’origen i en la destinació.
- Càlcul. El límit de pes recomanat resulta baix en l’origen per la distància horitzontal i el gir, de manera que l’índex d’aixecament supera el valor 3 en aquest punt.
- Mesures. S’eleva el palet amb una taula de tisora, s’acosta la càrrega al cos mitjançant un útil giratori que elimina la torsió i es redistribueix la tasca per a reduir la freqüència.
- Reavaluació. El nou càlcul situa l’índex per sota de 1 en l’origen i en la destinació, i es documenta el resultat en l’avaluació de riscos del lloc.
Diferències amb altres mètodes
- Enfront de RULA i REBA. Aquests puntuen postures; l’equació de NIOSH calcula un pes recomanat i un índex específic de l’aixecament.
- Enfront d’OCRA. OCRA avalua la repetitivitat de l’extremitat superior, no la càrrega aixecada.
- Enfront de la norma ISO 11228-1. Aquesta estableix límits recomanats per a aixecar, baixar i transportar càrregues de tres quilograms o més, i contempla jornades de fins a dotze hores, un abast distint del de l’equació.
- Enfront de les taules de forces màximes. Els mètodes psicofísics d’empenta i arrossegament treballen amb forces i no amb pesos aixecats.
Marc tècnic i normatiu
- Reial decret 487/1997. Disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la manipulació manual de càrregues que comporti riscos dorsolumbars.
- Guia tècnica de l’INSST. Desenvolupa el reial decret i recull l’equació entre els mètodes d’avaluació aplicables, amb les seves condicions d’exclusió.
- Llei 31/1995, articles 15 i 16. Principis de l’acció preventiva i obligació d’avaluar.
- Reial decret 39/1997, article 5. Exigeix procediments d’avaluació que proporcionin confiança sobre el seu resultat.
L’equació no està incorporada com a text normatiu a Espanya: és un mètode tècnic reconegut l’ús del qual s’empara en la guia tècnica de l’INSST.
